On són, els intel·lectuals castellans
Estic segur que el procés català ha entrat a la política espanyola com un tsunami de proporcions gegantesques, i ha agafat descol·locats els uns i els altres, no només els polítics, que viuen al món de la decrepitud absoluta, sinó també els intel·lectuals i pensadors, d'aquells que s'espera una intervenció positiva, en l'un o en l'altre sentit, en la qüestió més transcendental que ha d'afrontar l'Estat espanyol des de la mort del dictador.
L'evidència demostra que, des de la centralitat madrilenya, s'havia valorat l'actual fet català com una qüestió de quatre eixelebrats que feien onejar estelades en funció de somnis estiuencs i fins ara no s'han adonat que això és la punta de llança d'una revolució pacífica, amb un contingut activat per la societat civil i al qual no es pot fer front des de la casposa realitat de la classe política castellana. El debat és al carrer i cal conduir-lo des de la plaça pública. Agafats a contrapeu, els polítics i els perillosos mitjans castellans només han sabut atiar el discurs de la por i la mentida, des de ridícules interpretacions que contribueixen més a donar arguments a Catalunya que no pas a introduir nous materials al debat. En aquest sentit, cal fer notar les honroses excepcions defensades per Izquierda Plural i alguns articles, pocs i un xic contemporitzadors, que El País ha acollit a les seves pàgines. Fora d'això, l'àrid desert en el qual només es mouen els escorpins.
En el procés, es nota el silenci de la intel·lectualitat castellana. Potser desmobilitzada per una realitat que s'allunya dels seus somnis de llibertat i justícia, potser tancada en la falsa idea d'una solidaritat selectiva, el món de la cultura paga l'IVA de l'individualisme més interessat i oblida els drets col·lectius a defensar el propi destí. Veus com ara la de Paco Ibáñez, Iñaki Gabilondo i Suso del Toro, tots amb arrels perifèriques, són les úniques expressions d'un compromís inequívoc. A darrera hora, Vargas Llosa i Javier Cercas s'han apuntat, des de posicions contràries, a la festa. Però falten moltes veus, aquelles dels “signants habituals” o dels “clans de la cultura”, que intervinguin amb arguments en el debat.
Tot i això, és veritat que moltes opinions avui ja arribarien tard. La mobilització és al carrer i és molt difícil parar el desig col·lectiu d'un poble.
