No hi ha tercera via

Des del segle XX, en una mínima democràcia a Espa­nya, per defen­sar els seus plan­te­ja­ments, Cata­lu­nya ha optat per seguir la línia legal, el que les lleis deien. El resul­tat, sem­pre igual. Espa­nya ha tren­cat les car­tes del joc. S'ha sal­tat les seves pròpies nor­mes i s'ha impo­sat per la força. Després del1898, amb la der­rota sense pal·lia­tius, hi hagué un intent rege­ne­ra­ci­o­nista amb la figura del gene­ral Pola­vi­eja. Va aca­bar com el rosari de l'aurora: es va impo­sar l'Espa­nya rància repres­sora, anti­eu­ro­pea, impe­rial i cen­tra­lista, ter­ra­ti­nent i burocràtica. Els indus­tri­als cata­lans van fer un cop de força per defen­sar-se i a causa d'allò va aparèixer un con­cepte cons­tant fins ara, al vol­tant de la gene­ració del 1901 i el pri­mer tri­omf del cata­la­nisme polític. Cata­lu­nya només la defen­sen de debò els par­tits cata­lans. Ara sem­bla més que lògic, però no sem­pre ha estat així. Sovint, els par­tits cata­lans han optat per interes­sos ideològics o polítics i poten­ciar una estratègia espa­nyola per damunt d'una pròpia. Així ens ha anat. L'altre intent va ser l'any 1919, amb l'afany d'incre­men­tar la poca admi­nis­tració, i millor feina, de la Man­co­mu­ni­tat, amb una auto­no­mia inte­gral. La dic­ta­dura del gene­ral Primo de Rivera ho va silen­ciar i alhora intentà arra­nar tot amb el seu atac ferotge en l'aspecte econòmic, cul­tu­ral i social.

L'any 1931, Cata­lu­nya tren­cava amb la cor­rupta monar­quia d'Alfons XIII, però no va poder tenir república cata­lana per la repressió impo­sada per la nou­nada II República Espa­nyola; el país va accep­tar la Gene­ra­li­tat res­tau­rada. L'agost del 32 i el defi­ni­tiu 1936-39, amb la Guerra Civil i la dic­ta­dura fran­quista, ens durien a viure el pit­jor intent de geno­cidi en con­tra. “La inde­pendència de Cata­lu­nya és l'ideal de la meva vida”, afirmà Car­rasco iFor­mi­guera, home clau en la història d'Unió Democràtica de Cata­lu­nya. Home honest d'exem­pla­ri­tat única. Catòlic, con­trari a tota violència, naci­o­na­lista català. Fou afu­se­llat a Bur­gos l'any 1938 mal­grat les pres­si­ons inter­na­ci­o­nals, entre elles del mateix Vaticà. Res van comp­tar els cata­lans fran­quis­tes ni una ini­cial Església lliu­rada a la dic­ta­dura.

Vam sobre­viure. Els orga­nis­mes uni­ta­ris cata­lans foren l'ele­ment més actiu de recu­pe­ració democràtica a les aca­ba­lles del fran­quisme. Altre cop juguem la carta espa­nyola, això és, res­tau­ració democràtica i una Gene­ra­li­tat que ha de con­viure amb unes auto­no­mies inven­ta­des; el cafè per a tots. Dura el res­pecte qua­tre dies. Que li ho pre­gun­tin al sec­tor d'Unió Democràtica, el de Canye­lles, que va creure's els cants de sirena espa­nyols. Tot era una farsa. S'impo­sen PSOE i PP i l'auto­no­mia ens du a un crei­xent ofec glo­bal, econòmic, social i cul­tu­ral. Nego­ciar i nego­ciar; sem­bla que ho pac­tem tot i més, però l'espoli, el luxe i la luxúria dels polítics de Madrid reg­nen a tort i a dret. Del rei i la cort a la cor­rupció ferotge del PSOE i després un insa­ci­a­ble PP. Poste­ri­or­ment, els diners, nos­tres i els que vénen d'Europa, es fonen en trens sense pas­sat­gers, aero­ports sense avi­ons i auto­pis­tes sense trànsit, tot cap a Espa­nya, i nosal­tres paga que pagaràs.

El Tri­par­tit es va creure el PSOE; el des­encís davant la volun­tat del poble català ja fou i és abso­lut. Engany del pre­si­dent del govern, burla de les vota­ci­ons al Congrés, rebre­gada amb humi­li­ació del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. I per postres, rebuig al dret a deci­dir. Duran ens ha fet un favor. Els qui de forma honesta s'ho cre­guin que­da­ran per­duts; Espa­nya mai en tota la seva història s'ha vist a si mateixa igual per igual amb ningú. Ni en pau, ni en guerra, ni en dic­ta­dura, ni en democràcia. Els qui que­da­ran orfes polítics no tin­dran cap més camí que l'estat propi. El temps ho dirà.