Sí o sí
No és nou, ni original, ni divertit, ni engrescador. És recurrent, pesat, carregós, incomprensiblement reiteratiu però també inevitable. Saben quan ets conscient que facis el que facis, diguis el que diguis, justifiquis el que justifiquis i t'enfadis el que t'enfadis et colaran un gol per l'escaire? Aquesta és la sensació que tinc cada vegada que he de gestionar alguna nova prestació, demanda o reclamació amb les companyies telefòniques. Els ben asseguro que és igual si la companyia és l'una o l'altra, si l'operador és amable o un idiota, o si el que demano és complicat o senzill. La qüestió és que, tot i que t'il·lusionis pensant que has triomfat en la negociació, la majoria de vegades, quan arriba la propera factura, et frustra el resultat final. Quan penges el telèfon, després d'una estona interminable de conversa, comences a pensar que segur que te l'han fotut, que no hi pots fer res i que val més que, sense trencar-t'hi gaire les banyes, no et facis mala sang.
Cada cert temps, tot i que ja hagi anat negociant noves quotes i nous paràmetres comercials de relació m'agafa la dèria que la companyia telefònica que em dóna cobertura m'està prenent el pèl per algun cantó i torno a la càrrega per intentar que em millorin el preu, que m'abaixin algun servei o que m'ofereixin d'altres per la mateixa despesa.
Abans, quan la guerra de les telefonies mòbils s'iniciava, servia l'estratègia de trucar amenaçant de donar de baixa tots el serveis que tenies contractats i, per tant, fer fugissera la línia dels seus tentacles empresarials. Tot i que quan començaves aquesta pugna dialèctica negociadora, envoltada d'amenaça, estaves una mica (molt) acollonit per si la veu neutral de l'altre cantó es girava i et deia que d'acord, que passi-ho bé i que fins un altre dia, que ja te'n podies anar a qualsevol altra companyia per que la teva no et podia oferir millors condicions, tu estaves decidit, a l'inici de la conversa, a no deixar-te intimidar. També és veritat que, a mesura que la xerrada anava concloent i mantenies la pugna dialèctica, creuaves els dits esperant que aquella intimidació funcionés i no t'acabessis trobant, per un excés acaparador, lamentablement desconnectat i aïllat del món.
Ara, que tots hem aprés algunes lliçons, deixin-me que els doni un consell: no apliquin aquesta tàctica amb excessiva vehemència, per què jo diria que, com que els amos ja fa temps que l'ensumen, tenen clar que sí o sí, la paella pel mànec sempre la tenen ells.
