¿Els nazis també?

A l'amic Sal­va­dor Gar­cia-Arbós no li ha agra­dat que l'Audi­en­cia Naci­o­nal hagi con­dem­nat l'acti­vista Núria Pòrtu­las. Vegeu El Punt de dis­sabte pas­sat. Diu que aquesta noia ha estat con­dem­nada injus­ta­ment. Jo, com que no he lle­git la sentència, no hi tinc res a dir. Ni a favor ni en con­tra. Sí que penso que la con­demna que no agrada a en Sal­va­dor ha estat dic­tada després de cele­brar-se un judici just. No pot ser d'una altra manera i d'això no en tinc cap dubte. La presència al banc de la defensa d'un magnífic pro­fes­si­o­nal com en Benet Sale­llas és una garan­tia que, agradi o no el vere­dicte, el judici ha estat just. Almenys en un sen­tit tècnic. Si no ho hagués estat, l'advo­cat defen­sor no ho hau­ria tole­rat. Em consta que s'hagués fet sen­tir. I molt. O sigui que, pel que ara m'importa i sobre la injustícia o no de la sentència, ja hi dirà l'última paraula el Tri­bu­nal Suprem (o el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, si cal) i lla­vors podrem saber, si par­tim de la base que vivim en un estat de dret, si la con­demna o l'abso­lució és justa o no. Però no era de la sentència del que volia par­lar.

Després de quei­xar-se pel que con­si­dera una injusta con­demna, en Sal­va­dor asse­gura que la senyora Pòrtu­las té com un dels seus «cos­tums prin­ci­pals (...) incre­par i amenaçar la premsa» (sic). També afirma el peri­o­dista que l'esmen­tada acti­vista ara con­dem­nada «va voler impe­dir que un càmera de tele­visió filmés» (sic) perquè era ella qui deci­dia «el que és lli­ber­tat» (sic). Tot seguit en Gar­cia-Arbós dedica la resta del seu arti­cle a defen­sar el dret que la senyora Núria Pòrtu­las i els que pen­sen com ella ho puguin seguir fent. Expressa públi­ca­ment l'amic arti­cu­lista que vol ofe­rir el seu «suport perquè ella pugui defen­sar els seus prin­ci­pis» (sic). S'entén –queda clar– públi­ca­ment.

Doncs no, amic Vadó, jo crec que no. Amb això, no hi puc estar d'acord. Gens. No és veri­tat que totes les idees siguin res­pec­ta­bles. No és veri­tat que totes les idees tin­guin dret a ser defen­sa­des públi­ca­ment. No és veri­tat. Perquè les idees (i les parau­les, que són el vehi­cle que les trans­met) també poden fer mal. Fins i tot poden arri­bar a matar. ¿O no varen matar les parau­les que enve­ri­na­ren les mas­ses perquè exter­mi­nes­sin els jueus? I les pro­cla­mes d'odi cap als veïns que bus­quen les nete­ges ètni­ques, ¿no maten també? I les doc­tri­nes reli­gi­o­ses que pro­mo­uen la sub­ju­gació de les dones, ¿no són tan peri­llo­ses com els matei­xos actes cri­mi­nals?

Sal­va­dor, recordo una nit en què parlàvem, al vol­tant d'uns gintònics un pèl massa dolços pel teu gust, de mol­tes coses. Com sem­pre vàrem estar d'acord en quasi tot. Aque­lla nit no ho vàrem fer, però podríem haver par­lat també d'això. I podríem haver recor­dat el que t'expli­cava un dia sobre aque­lla arma tan peri­llosa i des­truc­tiva que hi havia al Museu de la Guerra Civil espa­nyola. ¿Te'n recor­des? Era el micròfon del mili­tar fei­xista Queipo de Llano, aquell micròfon de l'emis­sora de ràdio anda­lusa des del qual es va atiar l'odi cap al germà i que va matar (o va fer matar) molt més que mol­tes bom­bes.

No és veri­tat, per tant, que totes les idees s'hagin de poder defen­sar. ¿O estic equi­vo­cat i resulta que tot­hom ha de poder defen­sar les seves, siguin les que siguin? Si fos així, ¿els nazis també?