Opinió

Vuits i nous

Janés i Riba

Com que plouen bombes de tots cantons i viure en aquest país s'està fent poc confortable, jo, sense deixar d'implicar-me en la cosa pública, de tant en tant busco refugis i llocs on obrir el paraigua pensant en el meu equilibri personal. En Carles-Jordi Guardiola, el gran especialista en Carles Riba, em va anunciar dies enrere que dimecres faria una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans sobre les relacions entre Riba i l'editor Josep Janés, i ja em tenen aquell dia ocupant butaca en la penombra d'una de les sales de la docta casa, aquella amb les parets cobertes de tapissos seculars que du el nom de Prat de la Riba. Vaig engrescar el meu amic escriptor Manuel Foraster perquè m'hi acompanyés, endevinant que l'hi havia d'interessar. En Foraster s'ha fet col·laborador de Núvol, la publicació digital de lletres que dirigeix Bernat Puigtobella (hi entrin amb l'ordinador). Hi ha publicat precisament coses sobre l'editor Janés, del qual aquest any es compleix el centenari del naixement, i ara el tinc encaparrat amb uns articles de Gaziel sobre els fets del 6 d'Octubre del 1934, que, segons ell, tenen una inquietant actualitat. Sempre acabem parlant del “tema”, tot ens hi condueix.

Però ara som a l'Institut i en Carles-Jordi Guardiola ens llegeix les cartes que Janés des de Barcelona i Riba des de l'exili es van intercanviar entre els anys 1941 i 1943. Per elles em faig sabedor que Riba anomenava “Tina” la seva dona, la Clementina Arderiu, també poeta. Li dic, a en Foraster, que quan algú es diu un nom tan poc comú i tan bonic com Clementina no s'hi val a disminuir-lo i escapçar-lo, i acabem pensant si no es tracta d'una manifestació de l'acusat ego literari de Riba, que observava amb inquietud la poetessa que tenia a casa. Coses nostres.

L'editor Janés va ajudar una bona colla de literats de l'exili. Els encarregava i pagava traduccions que després publicava, o no. En Carles Riba n'hi va servir, al castellà i signades amb pseudònim. N'hi ha alguna d'inèdita localitzada per Guardiola que ara es podria editar.

El Riba epistolar és igual que el Riba poeta, prosista o traductor. En Foraster em diu: “A Riba li faltava el que a Sagarra li sobrava” i ho trobo molt ben vist. Perdona el sacrilegi, Carles-Jordi, és el nostre nivell. I gràcies per una estona tan agradable.