Al cine

Els malalts de cinema que cada dia som incapaços d'anar a dormir sense haver vist –o haver començat a veure– una pel·lícula, contemplem la lenta agonia dels actuals multi cinemes amb la mateixa frustració que quinze anys enrere vam viure l'última baixada de teló dels cinemes tradicionals. Ja aleshores, el canvi de model que substituïa les sales grosses i les pantalles gegants per habitacles reduïts i butaques apilonades, amb la condemna del soroll permanent de crispetes mastegades i refrescos xarrupats al teu clatell, no feia pensar en res de bo. I, al cap del temps, és curiós comprovar que molts d'aquells flamants multi cinemes que arribaven amb la promesa d'una orgia audiovisual incomparable han resistit dempeus menys anys que els antics cinemes que van jubilar i com van tancant un rere l'altre. Però, per aquells a qui encara ens agrada anar al cine, la desertització de les sales no és cap bona notícia. Ho seria només si la destralada de l'IVA que ha foragitat els espectadors servís per replantejar el model d'exhibició i el preu de les entrades. Que les crispetes es continuïn venent a preu de trufa blanca és, en aquest sentit, una mostra clara que la cobdícia dels exhibidors també forma part del problema. Té raó el sector quan es queixa del setge tributari, però es troba a faltar autocrítica per part dels empresaris que han permès que les condicions de so i d'imatge s'hagin deteriorat fins a límits vergonyosos o que encara troben competitiu oferir als espectadors una pantalla tot just un pam més grossa que la tele que tenen a casa. No, el cinema no morirà, però igual que aquelles grans superfícies comercials que tornen a abraçar els productes de proximitat, la seva supervivència passa forçosament per un retorn als vells temps.