Que ningú es refiï

L'1 de febrer del 2005 el lehendakari Juan José Ibarretxe defensava a les Corts espanyoles la seva proposta de reforma de l'Estatut basc, que, en el preàmbul, deia que “el poble basc té dret a decidir el seu propi futur” i, en l'article 1, advocava per “un nou model de relació amb l'Estat espanyol, basat en la lliure associació i compatible amb les possibilitats de desenvolupament d'un estat compost, plurinacional i asimètric”. Però, el text ni tan sols havia estat admès a tràmit per la Comissió Constitucional del Congrés i al lehendakari només se li va permetre una intervenció i un torn de rèplica. En suma, el conegut com a pla Ibarretxe ni tan sols va ser discutit al Parlament espanyol, ja que la seva admissió a tràmit fou denegada per 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, CC i CA), 29 vots a favor (PNB, EA, CiU, ERC, BNG i Nafarroa Bai) i 2 abstencions (IC).

Dos mesos després, a les eleccions de l'abril, el PNB-EA tornava a ser la força més votada i obtenia 29 diputats –en perdia quatre–, un nombre insuficient per tenir la majoria parlamentària ni tan sols amb els suport d'EB (3 escons) i d'Aralar (1). En total, 33 escons, els mateixos que la suma del PSE-EE (18 escons) i el PP (15). Ibarretxe governaria condicionat per un sorprenent Partit Comunista de les Terres Basques (PCTV-EHAK, 9 escons), que havia substituït la il·legalitzada Batasuna, i pel PSE-EE, que s'havia convertit en la segona força del Parlament de Vitòria. Paral·lelament, i des de feia quatre anys, l'esquerra abertzale i el sector basquista del PSE-EE havien iniciat unes trobades per intentar arribar a un final dialogat de la violència. D'aquestes converses n'estaven al cas tant el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com la direcció d'ETA. Ibarretxe governava, però es veia descavalcat d'un procés de pau que molts ja van intuir en la Declaració d'Anoeta d'Arnaldo Otegi del novembre del 2004.

Finalment, el procés volà pels aires amb la bomba col·locada per ETA a la terminal T4 de Barajas el 30 de desembre del 2006. L'organització armada basca havia perdut l'oportunitat de posar fi a quatre dècades de violència negociant alguna mena de sortida per als presos de l'organització. Això no obstant, aquell procés fou enormement positiu, perquè provocà un debat en l'esquerra abertzale a través del qual, i per mitjà de dirigents com Arnaldo Otegi i Rafael Díez Usabiaga, s'arribaria al convenciment que la violència entorpia el procés de construcció nacional i allunyava les possibilitats d'assolir la independència. L'aposta de l'esquerra abertzale per rebutjar la violència obligà la direcció d'ETA a anunciar “el cessament definitiu de la seva activitat armada” (comunicat del 20 d'octubre del 2011).

Des de llavors, l'immobilisme més absolut ha caracteritzat l'acció del govern del PP en el tema dels presos. En el cas d'Otegi i Díez Usabiaga, la situació és aberrant. El 2009 l'Audiencia Nacional els condemnava a deu anys de presó per l'intent de reconstruir la il·legalitzada Batasuna a través del grup Bateragune, que fou decisiu perquè l'esquerra abertzale rebutgés la violència. El maig del 2012, el Tribunal Suprem els reduïa la condemna a sis anys i mig i el juny passat el Tribunal Constitucional, presidit per un exmilitant del PP, els negava per enèsima vegada poder sortir en llibertat.

Tot plegat m'ha vingut al cap pensant en l'actual situació política de Catalunya, en el tremolor de cames que denoten alguns, en les terceres vies i en el trist paper dels partits polítics que aposten per la consulta però que són incapaços de pactar un full de ruta de mínims (ni tan sols per a les eleccions europees). I, si hem de fiar el futur del país a les institucions espanyoles, ja veuen com les gasten.