L'àvia ha canviat la bandera
Hom veu una pluja d'estelades vagis per on vulguis del país. Ha aparegut un fenomen nou, la gent ha perdut la por de dir el que pensa, d'expressar els seus sentiments, els seus desigs, també els seus dubtes. Catalunya comença a exercir de país lliure, ho fa a partir del moment que s'ha descolonitzat del pensament del que diuen o poden pensar a Madrid, a l'Espanya de l'Estat espanyol.
L'àvia sempre havia posat la bandera catalana quan l'11 de Setembre des de la democràcia ençà, també per la festa major, duia dins l'orgull heretat. M'ho explicava de viva veu, em deia que ja no tenia por. Que no hi ha dret com ens tracten a Espanya; que per què van en contra la llengua catalana; que com és que sempre ens amenacen; per què les TV espanyoles diuen tantes mentides; que si són demòcrates que ens deixin votar. Que com un polític nascut a Catalunya, es referia a Ribera, la dreta extrema amb camisa blanca, no condemni l'assassinat del president de la Generalitat, Lluís Companys, després d'un pacte tenebrós de nazis i franquistes. Seguia amb els impostos tan alts; amb les retallades obligades; amb els preus; amb la baixa dels sous; amb la delinqüència i/o la incapacitat dels dirigents sapastres de les caixes; em parlava de l'atur de gent de casa seva; del rei i tota la trepa i seguia i seguia i jo me l'escoltava. Era la queixa d'una persona moderada, gran, que volia explicacions de tot el que en la seva vida s'havia enfonsat com un castell de cartes. Aquest 11 de Setembre passat ha posat l'estelada a la barana del balcó i no l'ha treta. La seva néta va posar al Wathsapp que “l'àvia ha canviat de bandera”, ara lema de la seva colla. I ho és per ser un moviment popular, jove, interclassista i demòcrata. Un projecte polític innovador a nivell mundial.
Jo puc entendre la demanda a la moderació per part de certs mitjans. Em costa més el sectarisme i el dogmatisme propi d'unitaristes exaltats de persones que han lluitat per la democràcia i la llibertat, on fins i tot es pot trobar desencisats excomunistes alliberats convertits ara en brots de l'espanyolisme o del pensament de la dreta extrema. Molts, però, no enteníem aquesta actitud de ranci pensament tosc i sempre la contra de la voluntat general del país en gent intel·ligent. En persones de culta trajectòria. Em dolia veure en aquesta línia tancada i apel·lant la Constitució, feta sota la tutela militar colpista, a en Francesc de Carreras. Sobretot, quan en un temps massa prolongat ofegava qualsevol demanda de sortida a les reivindicacions catalanes. Fossin culturals, econòmiques o polítiques.
Ara sembla que ell, com tanta altra gent avergonyida del tarannà barroer i ignorant del govern espanyol, ha començat a adonar-se que tot s'ha de poder parlar des de plantejaments democràtics. La Constitució espanyola tan enaltida o s'interpreta de manera oberta o només deixar-la com a presó ideològica o coartada repressiva és propi, políticament, d'enzes.
No m'estranya aquesta evolució. Què més ha de fer un poble per demostrar que se l'ha d'escoltar? I qui això no ho veu és que no creu que la història és un procés dinàmic fet per l'actuació de la gent. S'ha de dir que tenir com a companys de viatge persones amb les afirmacions de fons amenaçador, repressiu o violent, que han fet Mayor Oreja, Aznar, Bell-lloch, Guerra, Boadella, Elorza, i un llarg etcètera, on fins i tot un Premi Príncep d'Astúries, Juan Velarde, han demanat bombardeigs contra Catalunya espavila d'allò més.
Un persona intel·ligent discerneix el que és debat polític, disparitat de parers, del que és doctrina i dogma. Cap problema a canviar d'opinió, en evolucionar, tot és possible amb criteris democràtics. I qui mira el món i llegeix veu que a Europa tots tenim dret a ser-hi com més ens plagui.
