Falsedat o impunitat

En moments com l'actual, algú pot pensar que s'hi val tot i que es poden pronunciar frases buides de contingut, amb menyspreu del personal, a fi d'esquivar la responsabilitat dels governants en la penosa realitat que segueix vigent, malgrat l'afany oficial de reclamar com a recuperació formidable una trista dècima (0,1%) que es presenta com a sortida de la recessió per més que, al conjunt de l'any precedent, la davallada del PIB no és el minimum minimorum, sinó una pèrdua del -1,4%. És hora, doncs, de gesticulació i de posat d'orgullosa indiferència o de galaica callada per resposta a fi d'amagar la impotència amb una frase com aquesta de dir “plou molt” que té precedents literaris com ara allò de “era de noche y, sin embargo, llovía” o bé “si hom descobreix Amèrica i és un cavaller, doncs va i s'ho calla”. En el terreny polític també se'ns va dir allò de “constato que no m'afecta”. En tot cas, fa talment l'efecte que encara que hi hagués algú, en cas de naufragi, ningú no diria “les dones i els nens, primer”, perquè la nostra tripulació sembla més de l'escola dels creuers italians Costa que van embarrancar un supertransatlàntic i, immediatament, van saltar a terra a veure què feien els passatgers. És clar que hi ha un mètode encara més expeditiu i és aquell de l'avió amb dos motors aturats en el qual sona l'altaveu i se sent: senyors passatgers, sóc el comandant, mirin al mar per la finestra i veuran flotant unes armilles grogues... jo els parlo des d'allà. En fi, que de cara a les turbulències i als anys de crisi que encara ens queden, no sembla que puguem esperar cap mena de salvament per part de l'autoritat constituïda.

Ens trobeM, per tant en la posició de la noia que està només una mica embarassada i, com ja va avisar el prof. Stiglitz, tenim una economia vudú que no funcionarà. D'entrada, hem hagut de finançar el rescat de la banca pagant les classes modestes, és a dir, els assalariats, contribuents i ciutadans captius de les empreses de serveis públics tarifats o d'explotació extractiva via comercial o monopolista dactilar i basada en el suborn recíproc de públics i privats. I, a més a més, ara resulta que toparem amb el tendó d'Aquil·les i carreró sense sortida del colossal endeutament que, entre tots, hem aconseguit que sigui d'unes proporcions fora del nostre abast. Si no fos per aquestes peremptòries i urgents necessitats, podríem distreure'ns amb les peripècies d'imputació penal als tribunals d'Alemanya i Suïssa de l'Ecclestone de la F-1, soci d'A. Agag i de la família Aznar, via gendre, pel suborn de 44 milions de dòlars al banquer alemany Gribkowsky, intermediari de la pretesa venda del circ de la fórmula 1 al fons CVC. De fet, el mateix grup, amb la família de l'excap del govern del PP a bord, ja va comprar el club de futbol Queen's Park Rangers, el va pujar a primera i el va vendre tot seguit. Però ens hem de cenyir al problema que just ara és més punyent, perquè la morositat augmenta perillosament i els performing loans, és a dir, crèdits de molt dubtosa recuperació, han passat a Europa a doblar el seu volum en els darrers 4 anys fins a un total actual d'1,2 trilions d'euros (que, traduït, són milions de milions). I el més greu és que s'ha passat de 514.000 milions al 2008 a l'astronòmica xifra actual per culpa del deteriorament dels bancs i les caixes d'Espanya, Irlanda, Itàlia i Grècia: segons PwC, els bancs han de vendre o malvendre 2,4 trilions d'euros i en els primers 8 mesos d'enguany ja n'han hagut de vendre més que durant tot l'any 2012 a fi de sanejar el seu balanç.

No és, doncs, gens estrany que el Banc Central Europeu, abans d'assumir noves responsabilitats de supervisió del sector, tingui previstos uns stress tests o proves de resistència que avaluïn la capacitat de resiliència del sistema bancari. A Espanya, la morositat dels crèdits difícilment recuperables ha passat de 136.000 milions d'euros al 2011 a 167.000 milions ara aquí, però la consigna continua essent la de fingir que estem a tocar de la reactivació. Tant, que després d'insistir que cal reduir despeses i suprimir les delegacions comercials de les autonomies i, sobretot, les de Catalunya que es van muntar en legítima defensa pròpia contra la labor d'obstrucció de les ambaixades d'Espanya que sistemàticament boicotegen els projectes radicats a casa nostra (un dia d'aquests explicaré alguns exemples de pàgines viscudes en primera persona), s'ha convocat una plaça de majordom per a l'ambaixada espanyola a Londres. Segur, que, uniformat de butler, ajudarà molt que Catalunya continuï essent, malgrat les travetes madrilenyes, la primera en exportacions de mercaderies i en turisme. I, sobretot, podrà assessorar l'ambaixador Trillo sobre si toca cridar “Viva Honduras” o “Viva El Salvador”. No sigui que s'equivoqui a Londres i digui “visca Escòcia”.

En realitat, aniria molt bé una dosi de realisme i humilitat i no buscar la pròpia identitat en l'odi a una part important dels que podien haver estat compatriotes avui tractats com a colònia extractiva i explotada ni tampoc marcar com a pretès enemic exterior, posem per cas, Gibraltar. Perquè en el nostre cas ja s'ha vist que som com les jugulars de Transilvània eren per al comte Dràcula a l'hora de vampiritzar com fa, per exemple, l'ACS de Florentino Pérez amb el dipòsit de gas d'Alcanar que aquí amenaça amb terratrèmols i/o amb 1.300 milions d'euros si se'ls prohibeix provocar la catàstrofe previsible i que consisteix a causar aquí els problemes, les molèsties i els perills i tributar, en canvi, els impostos a Madrid. I, en el cas de Gibraltar, també observem que s'ha fet públic que el bunkering de venda de combustible de vaixell a vaixell es fa amb el subministrament comprat a l'empresa petroliera espanyola de la qual és accionista, i abans executiu, el ministre Arias Cañete. Segon, que quan es va protestar del contraban de tabac, els primers quatre detinguts eren espanyols. Tercer, que el milió de tones de roques i sorra per als espigons de Gibraltar van ser comprats a Espanya. I, finalment, ara sabem igualment que la companyia Acciona de Madrid fa les reparacions dels vaixells a Gibraltar, mentre que a les drassanes d'Andalusia no hi treballa ningú. En fi, com que nosaltres continuarem pagant el rescat dels banquers i caixers, demano i reclamo que ens informin de tots els crèdits que s'han condonat i de qualsevol pis o hipoteca regalats a alguna o algun dirigent polític. Per transparència i per si serveix un dia davant una justícia que, de moment, permet la impunitat, tot obviant el seu principi capitalista que el qui paga, mana. Almenys, a les democràcies presentables.