La nova Xina

Arriben viatgers que han estat fent negocis o cooperant en projectes educatius a la Xina, i tots parlen d'un país que està transformant la seva visió del món. Un país, això sí, que encara és exòtic i llunyà, on no saben res de les nostres picabaralles locals i on, com en el vell acudit, la proclamació cofoia d'un català afirmant que “som set milions” es trobaria amb la pregunta de “¿i a quin hotel estan?”. Els viatgers retornats de la Xina han conegut un ressorgiment de l'orgull nacional, que curiosament es pot situar en els Jocs Olímpics del 2008, que van aportar una nova consciència de la dimensió i la importància mundial del país. Ha crescut la sensació de ser una gran potència.

Més enllà de l'orgull, els viatgers també s'hi han trobat nous sentiments xinesos, potser menys agradables. Un d'aquests és un considerable elitisme, com si el designi maoista d'igualar la societat des de baix hagués cedit pas a una voluntat contrària de situar el més amunt possible l'estàndard de prestigi social. Un altre nou sentiment és un renovat bel·licisme exterior, alimentat pels conflictes que la Xina té amb els seus veïns (el Japó, Corea del Sud) arran de les reivindicacions territorials que els separen. Aquesta tríada de sentiments –orgull nacionalista, elitisme i bel·licisme– no es reflecteix de moment en la política oficial, però tot és qüestió de temps. El més probable és que les noves generacions de líders xinesos no tardin gaire a assumir el seu paper de primera potència mundial, sostingut pel seu creixement econòmic i el seu caràcter de creditor de molts altres països.

No es tracta aquí de ressuscitar el vell clixé del perill xinès; però, quan tot això passi, la nova Xina esdevindrà un competidor global molt més seriós i, en segons quins nivells, molt més temible.