Un sofà a la riba
Mor una tele
Sembla com si la irada bravata (demagògica i falaç) de Fabra s'hagués pensat en algun despatx de publicitaris com a mecanisme per augmentar l'audiència de Canal 9. Una cadena que no mirava ningú, que, a poc a poc i amb persistència demolidora, havia estat arraconada de l'imaginari cultural valencià, una cadena que va començar amb afany de normalització i dinamització social i que, de seguida, va hostatjar infames mostres de la més absurda caspa espanyolista, aquesta cadena que estava condemnada al martiri mediàtic, ara que es tanca, justament ara, aconsegueix uns índexs que feia segles que no tenia.
No ha estat cap maniobra del PP, per descomptat, un partit a qui no deu fer cap gràcia que ara Canal 9 –i per uns brevíssims instants dignes– es converteixi en una mena de televisió al servei de les causes justes i de la coherència informativa, una televisió on es pugui expressar qui vulgui sense xantatges ni coercions. On no cal enfocar el perfil més adequat de qui mana sinó la silueta estricta de la veritat. On no és necessari pagar unes quantitats desorbitades perquè el líder Camps surti en directe des de l'Amazònia, sinó que n'hi ha prou a baixar al carrer i preguntar als ciutadans sobre les seves inquietuds. L'audiència de Canal 9 puja per dues raons: la primera, perquè no costava gaire; la segona, perquè la gent observa com es pot fer un producte d'immediatesa i de qualitat sense haver d'obeir les ordres, les indicacions ni el comissariat de qui utilitza eines públiques per a un innoble i perniciós benefici polític. I s'hi apunta. Perquè percep la necessitat d'aquest treball fet des de la voluntat de servei i l'honestedat.
Fins aquí, la bona notícia de la revolta dels periodistes, entestats no solament a conservar la feina sinó a fer que sigui important i no pas decorativa, incisiva i no pas laudatòria. Però, ¿fins on arribarà la plantada? ¿Hi haurà “un poble alçat” com reclamava un treballador de Canal 9 en l'especial contra el tancament? ¿O és que més aviat tot acabarà com el rosari de l'aurora, amb una traca final potser premonitòria d'altres finals més subtils però tan tràgics com el valencià?