Vaig conèixer Francina Boris compartint torns de locutori en la vetusta emissora Ràdio Girona als estudis del carrer de la Força. Amb quatre metres quadrats d'espai al locutori, interveníem sempre en directe, lIevat de les inevitables connexions amb Radio Nacional de España. Llavors érem tan pobres que podien passar mesos sense que entrés cap disc nou. La improvisació era el recurs habitual. La Francina vestia molt senzillament i no es feia veure. Complia el seu paper. Davant dels micròfons no s'equivocava mai, mai. Corrien anècdotes sobre relliscades de locutors, però no n'hi havia ni una imputable a ella. A les altres locutores –Carme Delgado, Anna Donato, Maria Jesús Medina– els encomanava que no es deixessin dominar pel masclisme.

Tenia un gran concepte de la professionalitat i no tolerava comentaris negatius contra l'emissora, malgrat les precarietats. Era I'únic mitjà sonor de comunicació a Girona en aquella època, en els anys seixanta del segle passat. Apareixien locutors i presentadors plens de vanitat i la Francina els deixava fer, sense immutar-se. I del fet d'haver estat de les primeres locutores de Catalunya i d'haver viscut la irrupció dels nacionales a Ràdio Associació de Catalunya” –on ella era– pistola en mà, en acabar-se la guerra, obligant-la a llegir en castellà, mai n'hi vàrem sentir dir ni una paraula.

El director de Ràdio Girona era Emilio Banda Moras, un home de caràcter amable, que s'estimava els col·laboradors de l'emissora i deixava fer. Però més tard va aparèixer en el seu lloc Ramón Amposta. Tardanament vàrem saber que se li havia confiat la missió de buidar de professionals l'emissora per estalviar costos. Era qüestió de crear un clima irrespirable, perquè la gent plegués pel seu compte i sense indemnització! La Francina era la treballadora més antiga i de major grau i contra ella es va dirigir sobretot la maquinària repressora, muntant al seu entorn un clima hostil, al qual varen contribuir, potser inconscientment, alguns companys. Llavors, ella va patir molt, però va saber mantenir-se en el seu lloc, sense respondre a les provocacions, i finalment els seus enemics no se'n varen sortir. Són fets que no consten en els llibres publicats sobre aquella ràdio, però rigorosament certs.

D'altra banda, va saber obrir una escletxa en una programació absolutament castellana per començar a radiar sardanes, ampliant el camp amb notícies i anecdotaris en català. Tota una proesa en aquell temps, a què varen col·laborar tot primer Guillem Donato i després, Enric Frigola. Amb la seva recent mort, se'n va tota una època de la ràdio.