El tracte iranià

Continua el regateig per interrompre la construcció de la catifa nuclear iraniana. Ara sembla que les dues parts –l'Iran, d'una banda, i les grans potències occidentals més Rússia i la Xina, de l'altra- han arribat a la fase de prendre una tassa de te junts, cosa que en aquests negocis indica que l'acord és imminent. L'Iran ha estat empès a negociar per la necessitat de deslliurar-se de les sancions econòmiques internacionals que l'ofeguen, cosa que obtindria a canvi de congelar temporalment el seu programa nuclear. La comunitat internacional –representada per França, el Regne Unit, els EUA, Alemanya, Rússia i la Xina– vol guanyar temps i desactivar un conflicte de conseqüències potencialment desastroses. El nucli del tracte és una aturada en l'enriquiment d'urani. L'Iran ja té 160 quilos d'urani enriquit dels 250 que fan falta per iniciar la producció d'armes. Sobre tot es tracta d'impedir que els iranians produeixin plutoni (l'autèntic combustible de les armes) a partir del seu urani enriquit. Si això passés, aturar el programa atòmic iranià per mitjans militars esdevindria molt difícil a causa del perill de contaminació que suposaria la hipotètica ignició del plutoni.

El tracte –que podria tancar-se a partir del 20 de novembre, quan es reprenguin les negociacions començades a Ginebra la setmana passada– no desperta l'entusiasme universal. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va dir que “l'Iran ha obtingut el tracte del segle”, mentre que la comunitat internacional ha obtingut “un molt mal tracte”. Tanmateix, si l'acord es tanca, Israel no hi podrà fer gran cosa, per impedir-lo, com no sigui inventar-se un altre virus informàtic com ara el Stuxnet, amb el qual ja va intentar malmenar el programa nuclear iranià, o optar per un atac unilateral sobre l'Iran, que provocaria el conflicte que la diplomàcia internacional vol evitar.