La sandàlia

Als que no som votants de la CUP ens vénen ganes d'apuntar-nos-hi només de veure la pluja d'improperis que li ha caigut al damunt, al diputat David Fernández. El pecat? Doncs que des del minut zero de la seva estrena parlamentària va desafiar amb la seva manera de parlar i amb la seva manera de vestir l'ortodòxia instal·lada en l'acomodada classe política, tan espanyola com catalana. És a dir, essent ell mateix, que al capdavall és el mínim que els votants esperen dels seus representants. Els professionals de la política escarxofada no li perdonen les samarretes perquè fa temps van perdre de vista una cosa tan elemental com que a la gent no se la pot jutjar per les aparences sinó per les idees i pel comportament. I, al cim, s'atorguen l'autoritat moral de decidir què és més estètic i decorós. Però resulta que un Parlament de vestits i de corbates no ens ha pas salvat de la crisi i dels carronyaires –Fernández en diu gàngsters– que l'acompanyen. És prou lamentable comprovar que a aquest festival del tir al blanc contra Fernández s'hi hagin apuntat polítics i tertulians de tot l'espectre ideològic, fent la gara-gara a la descaradura i manca de consciència d'uns banquers que, això sí, acudeixen a les compareixences vestits amb l'uniforme homologat pels sastres de la democràcia desinflada. No, no són vostès, senyors professionals de la política escarxofada, els més indicats per acusar Fernández d'haver denigrat el Parlament mostrant la sandàlia a Rodrigo Rato. Qualsevol espectador atent a qualsevol retransmissió de qualsevol debat parlamentari pot comprovar que en aquests hemicicles plens de sabates enllustrades no és estrany escoltar-hi insults, mala educació i manca de respecte per l'orador, i això sí que ens denigra a tots nosaltres, que els elegim.