El sexe del gènere

A l'admi­nis­tració és nor­mal que un text que pro­posi fomen­tar “la relació entre els escrip­tors”, una vegada cor­re­git, pro­posi fomen­tar “la relació entre els escrip­tors i les escrip­to­res”, que com com­prendrà el lec­tor és una altra cosa. És un cas reco­llit al lli­bre Visi­bi­lit­zar o mar­car. Repen­sar el gènere en la llen­gua cata­lana (Edi­to­rial Empúries, 2013), que hau­ria de ser de lec­tura obli­gatòria per als fona­men­ta­lis­tes de la cor­recció política. El lli­bre reu­neix la visió –no sem­pre coin­ci­dent– d'una dot­zena d'espe­ci­a­lis­tes en 204 pàgines des­ti­na­des a resol­dre un pro­blema que no exis­ti­ria si s'apliqués el sen­tit comú i deixéssim de con­fon­dre sexe i gènere. Tot i que hi ha pro­pos­tes rao­na­bles en favor d'un trac­ta­ment igua­li­tari, estem patint el càstig d'una dupli­ci­tat sis­temàtica de for­mes (ben­vol­guts i ben­vol­gu­des, ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes, etc.) que ens ha dut a situ­a­ci­ons ridícules per dos motius bàsics: 1) té efec­tes car­re­go­sos evi­dents, i 2) la dupli­ci­tat exhaus­tiva és sim­ple­ment impos­si­ble. Con­clusió: embo­li­quem el dis­curs i diem coses que no volem dir. Lle­gei­xin l'Esta­tut d'Auto­no­mia vigent. Tan aviat fa referència als “ciu­ta­dans i les ciu­ta­da­nes”, com al “poble de Cata­lu­nya” com a “les per­so­nes”. Però a vega­des parla només dels “ciu­ta­dans” o dels “menors”. ¿Es refe­reix només als mas­cles? I quan en un text legal es parla de “con­duc­tors, con­duc­to­res i via­nants”, què hem de pen­sar? ¿Via­nants no és mas­culí o ens espanta par­lar de via­nan­tes? Es pot des­do­blar el gènere –el pre­sen­ta­dor que arrenca amb un sonor “senyo­res i senyors”–, però no per sis­tema. S'ha de tenir en compte que el canvi de flexió no sem­pre can­via el gènere: com diu el poeta Sal­va­dor Oliva en aquells ver­sos hila­rants, “un tren no pot ser el mas­cle d'una trena, / ni és una fila el femení d'un fil, / ni vila no designa dona vil, / ni mai no fan l'amor el be i la bena”. Hi ha dones pre­si­dents –i no és cap bar­ba­ri­tat– encara que ara ens agradi més par­lar de pre­si­den­tes, que és una paraula hor­ro­rosa. Quan par­lem d'un home poeta no eli­mi­nem pas aquesta vocal final tan sos­pi­tosa de femi­ni­tat. En canvi en cas­tellà –l'única llen­gua romànica que com­par­teix amb el català aquesta con­ta­mi­nació– s'ha femi­nit­zat fins i tot el terme juez per con­ver­tir-lo en jueza. ¿Juez és un terme mas­culí? ¿I nuez? ¿I gili­po­llez? Tant que ens cos­tava d'enten­dre als nens de fa tres dècades que dues coses poden ser dife­rents, però no dife­ren­tes i mirin on hem aca­bat.