Catalanisme polític

Tenia pendent la lectura d'Alfonso XIII y Cambó: la monarquia y el catalanismo político, el treball de Borja de Riquer que documenta la relació entre el Borbó i el representant del catalanisme polític del primer terç del segle passat, però també, del que aleshores significà Catalunya en el context de l'Estat. Acomboiat per diversos articles de premsa sobre el llibre, fins una entrevista amb l'autor, he fet front a la lectura, coincidint amb l'opinió de Joaquim Nadal en aquestes mateixes pàgines quan escrigué (el passat 15 de juny) que “esgarrifen totes les energies gastades en els intents de regenerar Espanya per preservar la identitat de Catalunya i la reiteració del rebuig frontal”. Talment, la història es repeteix.

És agosarat afirmar que el catalanisme polític neix amb Francesc Cambó, quan la reivindicació del reconeixement de Catalunya és paral·lela a la història del país i es manifesta en diversos moments i en diferents graus de reclamació autonòmica. Amb tot, és a mitjan segle XIX que adquireix força i alimenta els moviments populars anticentralistes, amb Valentí Almirall com a principal ideòleg, mentre els seus llibres Bases para la construcción del Estado de Cataluña (1868) i Lo catalanisme (1886) es convertiren en corpus doctrinal de l'autonomisme. En la balança, aviat sorgí un catalanisme conservador de signe regionalista per atenuar el caràcter popular i republicà que proposava el nou catalanisme. Mañé i Flaquer publica El regionalismo (1887) i el bisbe Torras i Bages edita la influent La tradició catalana(1892). El segle acaba i el moviment catalanista és viu, des del lligam amb els pols d'industrialització fins a les bases populars i els moviments culturals d'arreu del país.

A una societat catalana viva s'oposa una Espanya immersa en una crisi política i social, que perd les colònies d'ultramar i que se sent sotragada per uns continuats canvis de govern. En aquest context és on Borja de Riquer inicia la crònica d'una trentena d'anys de relació entre la industriosa Catalunya i una Espanya necessitada de reformar el sistema caduc que la mal sostenia. Era “l'hora de Catalunya”, però, com sempre, la força catalana fou mal vista des de Madrid, que seguia sord a les reivindicacions autonomistes. El “tancament de caixes” comportà una dura repressió que, també com sempre, encara envalentí més els catalans, en unes eleccions que significaren l'enfonsament dels partits dinàstics i la proclamació d'una immensa majoria de diputats catalanistes. Des de Madrid calien gestos de bona voluntat: massa tard. Alfons XIII ve a passar uns dies a Barcelona i es troba amb un regidor de l'Ajuntament que li canta la canya: és Francesc Cambó. La confrontació és inevitable.

Amb tot, les relacions Borbó i Cambó entren en una crònica d'enteses i desacords, a la manera dels apropaments i enfrontaments entre Madrid i Catalunya. El regionalisme avança fins a les reivindicacions autonòmiques i un projecte d'Estatut català fa constants viatges d'anada i tornada a la capital del regne. La Castella més profunda es mobilitza contra els catalans, boicotejant els seus productes i fins reunint a Madrid cent mil manifestants –mai vist en aquell temps– contra el procés autonomista. El rei “borboneja” –en paraules de Cambó– i va canviant d'opinió, sense criteri estable. El problema català es converteix en bàsic en la política espanyola; tot condueix a la dictadura de Primo de Rivera i al descrèdit del rei, que enfilaria el camí cap a obrir les portes a la república.

Amb documents fins ara inèdits, Borja de Riquer presenta un treball excepcional; una constatació que mostra com hem perdut cent anys de la nostra història col·lectiva. Tornant a citar Joaquim Nadal, el llibre de Riquer presenta “una història estimulant i necessària pels temps que vivim i els tràngols que passem”.