Un mantra perillós
“El benefici és l'únic que compta.” Aquest mantra és l'origen dels nostres mals. Quan el benefici és l'únic que compta, s'hi val tot per aconseguir-lo, fins i tot vulnerar els principis bàsics de l'ètica de les organitzacions. El problema no rau en el benefici, sinó en la visió que hi ha del benefici. S'entén com a benefici material, rendiment econòmic, de manera que tot s'hi val per assolir-lo amb el mínim cost possible. Tots els col·lectius pateixen aquesta filosofia destructiva que acaba convertint l'ésser humà en una pura màquina de treballar, en una matèria mercantil, però especialment els joves que s'incorporen al mercat laboral, o que tenen la sort d'incorporar-s'hi.
Com que el benefici és l'únic que compta, se'ls paguen sous de misèria, perquè si poden fer la feina per la meitat del cost que la feien els seus pares a la seva edat, hi ha més guanys per a l'empresa. Si es queixen o es revolten, no hi ha problema, perquè hi ha una llista immensa de candidats que esperen un sou de misèria per poder sufragar els seus petits somnis. L'emancipació ni es planteja. Això obre la porta a tota mena d'explotacions que, encara que s'anomenin amb l'eufemisme de treballs, no deixen de ser formes d'explotació del talent i de les forces que tenen com a conseqüència final la desil·lusió de les joves generacions, les que justament hauríem de ser capaços d'entusiasmar. Com que el benefici és l'únic que compta, es poden allargar les jornades de treball i carregar de feina els treballadors amb activitats a casa, perquè d'aquesta manera rendeixen més amb el mateix salari. La crisi és el gran pretext, però també el clima laboral que l'embolcalla. Aquest principi està molt estès i legitima pràctiques que vulneren drets bàsics com l'equitat, la transparència, la responsabilitat social i la cura del medi ambient. Com que el benefici és l'únic que compta, es poden emetre programes televisius i radiofònics que insulten la intel·ligència humana i malmeten la convivència, però que desperten unes grans quotes d'audiència i publicitat. S'embrut el clima polític i social, i es fa més difícil la convivència i desfer tòpics i prejudicis, però l'emissor s'enriqueix, perquè l'exabrupte i la bestiesa venen i fan créixer l'audiència. Com que el benefici és el que compta, es poden deslocalitzar les grans empreses i operar en països en via de desenvolupament o bé en paradisos jurídics on és possible explotar i mal pagar sense que ningú hi fiqui el nas, perquè no hi ha regulació de drets, ni defensa de la dignitat humana. Les empreses que volen competir es veuen obligades a marxar perquè poden elaborar els productes a baix cost i vendre'ls a tot el món. Quan el benefici és l'únic que compta, la naturalesa deixa de ser un espai objecte de respecte i es converteix en una gran reserva industrial que es pot explotar indiscriminadament per extreure'n tota l'energia possible fins que la mamella quedi eixuta.
Aquest mantra és la vertadera causa dels nostres mals. Poden les organitzacions optar per una altra lògica quan el sistema és darwinista? Podem esperar que siguin responsables socialment i ecològicament, quan la competència és desigual? En aquest sistema neoliberal globalitzat les persones són valorades únicament pel benefici que produeixen, la qual cosa genera una gran exclusió, perquè els qui ja no poden generar beneficis o bé no n'han pogut generar mai són objecte de discriminació. El benefici compta, però no pot ser que sigui l'únic que compti. També compta el benestar mental i emocional de les persones. Cal una regulació de caràcter global, una ètica mundial que pugui neutralitzar aquest mantra i que garanteixi els drets de totes les persones, independentment del lloc on siguin i el país on treballin. Només una ètica de caràcter global pot posar límits a la voracitat d'aquest mantra i als efectes perversos que té.
