Aspriu

L'altre dia vaig visitar l'exposició sobre Espriu que hi ha al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb ganes que m'agradés. He mirat aquesta terra, es diu la mostra, entenc que colofó de l'Any Espriu. Estem d'Any Espriu, per si no ho saben. I això, a alguns dels meus amics, ja els fa fer un rebuf de poques ganes d'anar-hi. Però jo hi anava amb ganes que m'agradés. Les primeres cues em van alertar d'una possible incomoditat en la visita, però no, cap problema, les cues eren pel World Press Photo. La incomoditat vindrà per una altra banda: mostra que comença molt bé, amb una infantesa i edat universitària ben explicades (una cinta dels Espriu és prou motiu per visitar-la) però on constantment es trepitgen els audiovisuals. Ets en una sala, sents la del costat. Ets a la del costat, sents l'altra. I aquella idea tòpica del “grotesc” d'Espriu no només se't fa present, sinó que et persegueix i se't menja mentre vas avançant. El camí expositiu esdevé d'allò més aspriu.

I entremig, entre ressons diversos, vas veient esquitxos desendreçats: cal limitar la poesia d'Espriu a La pell de brau, que és el que en coneix la generació dels pares, d'en Raimon, la generació que el va fer Poeta Nacional, o podem donar algun missatge més sobre la seva poètica? Cal limitar el teatre a les imatges grotesques, els ninots i dibuixos i l'interès dels anys seixanta o podem emmarcar-lo en la significança dins el teatre europeu o fins i tot fer-lo digerible? Podem fer un salt i relectura generacional en l'explicació que fem d'Espriu? A l'exposició retrobo un treballador de seguretat que conec, que em fa una observació reveladora: “de gent de menys de 50 anys no ve ningú, només escolars”. Podem endreçar la potència literària d'Espriu, més enllà d'engruixir el mite –d'una generació– amb els tòpics de sempre, que són els seus tòpics, els tòpics del seu temps? Podem donar motius perquè els escolars no l'odiïn de per vida i Espriu deixi de ser aspriu?