Matar la gallina dels ous d'or
Vinyeta quotidiana. La meva filla gran fa 1r d'ESO. El despertador se li dispara a les 6.45. Agafa l'autobús escolar a les 7.45. Les classes, de dilluns a divendres, comencen a les 8.15 i acaben a les 14.45. Això significa que a les 15.20, quan torna a casa, ha arribat la seva hora de... dinar! Bon profit!
No vull criticar l'horari escolar intensiu ni vull passar a defensar l'horari partit del model anterior a la crisi, amb alumnes i professors exhausts que s'arrossegaven agònicament per optimitzar les mortíferes hores de classe a la tarda. Però, tant ara com abans, resulta una autèntica insensatesa que els nostres alumnes treballin amb horaris tan extensos i tan irracionals, amb despropòsits majúsculs com haver de dinar a dos quarts de quatre de la tarda. Entre tots estem matant la gallina dels ous d'or (gallina dels ous d'or = passió i condicions estimulants per a l'aprenentatge i per a la vida en general).
Com que la meva filla és feinera de pedra picada, després de dinar, sense ni tan sols fer un moment de becaina ni engegar el canal del Club Súper3, comença a fer els deures. S'hi pot passar ben bé dues hores. Si hi ha examen, hi dedicarà (molta) més estona. Pels volts de les set o les vuit del vespre arribaran algunes “activitats extraescolars”. Res de sortir a saltar marges, passejar amb bicicleta o trobar-se amb els seus amics. Tristament no hi ha temps per a aquestes activitats primordials. Estem parlant que assistirà a classes de música o a entrenaments esportius. Tot el que sigui sopar més enllà de les vuit del vespre, significarà entrar en zona de risc. Tot el que sigui anar a dormir més tard de les deu de la nit, voldrà dir que ella no descansarà prou. Molts dies, per a o per be, incomplim aquests dos preceptes. I la seva mare i jo tenim la prova palpable que una suma de parcials racionalitats lloables (la formació, la socialització, el rendiment escolar de la nostra filla, bla-bla-bla) pot conduir a un desguitarrament colossal, sencer. Durant anys els nostres respectius governs han exalçat el model educatiu japonès. Els sindicats i l'esquerra han posat cegament l'èmfasi en l'ampliació de l'horari escolar com a conquesta d'homologació entre l'escola pública i la privada. Ara, amb pocs recursos, amb una sabata i una espardenya, amb uns horaris draconians que confonen hores de permanència en un centre escolar amb aprenentatge real, estem ratificant un cop més la vella certesa que l'infern està empedrat de bones intencions.
