Tolerància i conciliació

Des de fa dies, i com es mereix, s'està elogiant la figura de Nelson Mandela. Ho fan fins i tot aquells que mai han practicat el seu exemple de tolerància i el seu afany conciliador. Mandela no hauria estat un mite si hagués passat per aquesta vida exercint un paper d'inactivitat política, esperant que el temps solucioni els problemes i deixant que els afers complicats s'esvaeixin, com pot succeir amb la reforma de la Constitució Espanyola, que, de tant que l'estimen el PP i el PSOE, hi ha el perill que la reforma acabi com el rosari de l'aurora, malgrat que tothom, o gairebé tothom, en veu baixa considera que quelcom s'ha de “tocar” en els diversos punts que han caducat.

Una bona part dels elogis a Mandela s'estan fent perquè, en un moment determinat, el mite Madiva es va saltar les lleis de l'època amb la sana intenció de voler adaptar-se a la realitat humana. Un fet que ara tot el mon admira i que el converteix possiblement en la icona més indiscutible del segle XX i de principis del XXI.

A Catalunya, sense voler comparar res i sense restar-li cap importància, hem tingut exemples d'icones com ara Mandela amb un final més tràgic que el seu. Lluís Companys va pronunciar una frase mítica com n'hi ha poques: “Venim per servir uns ideals. Portem l'ànima amarada de sentiment; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l'experiència: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”... En el discurs original, segons l'historiador Josep Benet. Companys, deia: “Tornarem a guanyar”...

La perspectiva històrica ha donat un bon reconeixement a Mandela. Ara ningú li discuteix res. És un mite que deixa un exemple de tolerància i de conciliació que ha servit de millorament per al seu poble. Des d'Espanya, aquest dissabte el príncep i el president del govern espanyol li retran homenatge al funeral; dos defensors acèrrims del marc constitucional espanyol, als quals tampoc passaria res si seguissin l'exemple del mite. Tolerància i conciliació.