La febre de l'Àrtic

La disminució de les reserves de petroli i gas natural arreu del món ha desfermat el que podríem anomenar “la febre de l'Àrtic” entre els països pròxims al cercle polar. Rússia, Noruega, Islàndia, el Canadà, els EUA i Dinamarca (en virtut del seu control sobre Groenlàndia) volen aprofitar els recursos de l'Àrtic per augmentar la seva producció. A la zona àrtica hi ha un 13% del petroli i un 30% del gas natural que resten per descobrir al planeta, segons l'Institut Geològic dels EUA.

Dels països afectats per la febre àrtica, el que sembla més interessat i hi dedica més energies és Rússia, que necessita l'aportació del petroli i el gas natural àrtic per mantenir els seus nivells de producció i la font de divises que suposa la seva exportació a Europa. Rússia ha incrementat les seves perforacions a l'Àrtic. Per exemple, Gazprom ha llançat una campanya de perforacions al Mar de Petxora, a la Sibèria oriental, i l'empresa Rosneft s'ha aliat amb la noruega Statoil i la italiana Eni per cercar petroli al mar de Barentsz.

Per la seva banda, la multinacional anglo-holandesa Royal Dutch Shell emprèn perforacions al nord de la costa d'Alaska, i els EUA i el Canadà volen perforar el nord de la seva plataforma continental. El problema és que la zona no és gaire propícia. Les tempestes, els vents canviants i els trossos de glaç a la deriva dificulten molt les perforacions.

A banda dels accidents deguts a les condicions climàtiques i d'una possible catàstrofe ecològica, la febre àrtica pel petroli i el gas pot donar lloc a enfrontaments armats, perquè les zones de demarcació no estan clarament delimitades. La solució fóra un tractat internacional com el que està vigent des del 1959 per a l'Antàrtida, però la urgència pel petroli i el gas de tots els països implicats fa difícil que aquest acord sigui possible.