‘Mandelitis' aguda

Carles Ribera

i ara em pregunteu quines són les meves quatre frases preferides de la història no us en diria ni quatre, ni tres, ni dos, ni una, ni cap. Potser sóc un desmitificador massa radical. No és pas que pensi que per aquest món no hi corre gent admirable que ha expressat grans idees. Ni personalitats que deixen petja verbal o escrita. Ni mestratges vitals imprescindibles. N'hi ha. Afortunadament no pas pocs. La llàstima és que sempre correm el risc que la persona que veneres pel seu discurs també sigui idolatrada per algú detestable.

No sé si us ha passat mai de trobar-vos en un concert o en la presentació d'un llibre d'un autor que us agrada, aquell personatge que no podeu veure ni en pintura però que, coses de la vida, té de comú amb vosaltres una coincidència de criteri, de preferència o de gustos que us fa trontollar tots els esquemes. Primer comenceu pensant que s'ha equivocat de presentació. Després penseu que qui s'ha equivocat de presentació sou vosaltres. I si el malestar persisteix, acabeu posant en dubte la vàlua d'aquell mite inqüestionable que ara us ho sembla menys.

Un dels exemples pràctics que hem tingut darrerament és el de Nelson Mandela. Des d'un esperit inconformista, contestatari i aglutinador de voluntats no costa gaire sentir una profunda empatia pel perfil polític d'aquest líder. Repassant hemeroteques trobarem unes quantes frases mítiques d'aquest senyor que s'han convertit en eslògans de moltes lluites per la llibertat. Moltes altres que serveixen per agermanar pobles en disputa. La majoria són proclames universals contra la injustícia i la desigualtat entre els homes.

El problema és que en la manifestació coral del dol per la mort del gran Madiba hem trobat alineats al mateix costat del seguici elegíac i laudatori ideòlegs tan diametralment oposats com ara Raúl Castro, Barak Obama, Francesc Homs o Mariano Rajoy, per citar-ne alguns. Tot és agafar una sentència brillant del finat, descontextualitzar-la, fer-s'ho venir bé i utilitzar-la d'argument per defensar les posicions pròpies, alguns amb dret, d'altres amb manipulació. Davant d'això no hi ha res com la reverència educada i el respecte admiratiu acompanyats de la mesura declarativa per valorar les paraules d'algú que, un cop les ha dites, com li passa a tothom, deixa de ser-ne propietari del significat, la intenció i el sentit.