Al final dels centenaris

Aquests dar­rers dies han cul­mi­nat els actes dels cen­te­na­ris que s'han cele­brat aquest any, amb una for­tuna desi­gual, en l'àmbit de les lle­tres. Les des­pu­lles de Joa­quim Amat-Pini­e­lla, que després de sobre­viure a Maut­hau­sen no va poder tor­nar en vida a la seva Man­resa natal, van ser inhu­ma­des fa dues set­ma­nes en un panteó que serà un memo­rial de l'escrip­tor i de les vícti­mes del nazisme. L'efemèride ens ha retor­nat el tes­ti­moni històric d'Amat-Pini­e­lla però ha ser­vit també per recor­dar i recu­pe­rar una obra nar­ra­tiva obli­dada i fins ara intro­ba­ble a les lli­bre­ries.

Olot ha home­nat­jat Joan Tei­xi­dor. Pro­cla­mat fill il·lus­tre de la ciu­tat, passa a for­mar part d'un res­trin­gidíssim club de divuit olo­tins de tots els temps, entre els quals Marià i Joa­quim Vay­reda, Gue­rau de Liost, Miquel Blay, Josep Clarà i, si recu­lem unes centúries, el pare Soler. Tei­xi­dor va tenir un paper cru­cial en la cul­tura cata­lana del segle XX. Cofun­da­dor de l'edi­to­rial Des­tino amb Josep Vergés i Xavier Mont­sal­vatge, no va ser el secun­dari de luxe que sovint s'ha pen­sat. El cen­te­nari ens deixa, més enllà d'actes, reco­nei­xe­ments i l'expo­sició del Museu d'Història de Cata­lu­nya que pas­sat fes­tes es podrà visi­tar a Olot mateix, la poe­sia com­pleta reu­nida en un sol volum, Una veu et crida (Cur­bet Edi­ci­ons).

També hi ha hagut una nota luc­tu­osa: la mort de Joana Ras­pall, el pas­sat dia 4, amb el con­sol excep­ci­o­nal d'haver pogut viure tots els actes del seu cen­te­nari, que s'havia clau­su­rat dies abans, i amb nous títols a les lli­bre­ries.

Els cen­te­na­ris de Tei­xi­dor, Amat-Pini­e­lla i Ras­pall són pas­sos dis­crets que hau­rien de cons­ti­tuir punts de par­tida per a un conei­xe­ment i un reco­nei­xe­ment ade­quat. Per això resulta ine­vi­ta­ble con­tra­po­sar-los a l'omni­pre­sent Any Espriu, que jun­ta­ment amb excel·lents expo­si­ci­ons deixa, com a ele­ment més perenne, la publi­cació de la nar­ra­tiva i la poe­sia com­pleta en una edició literària­ment rigo­rosa i de fac­tura modesta (és a dir: asse­qui­ble) i el recull de pro­ses Ocnos i el parat esglai (una edició luxosa amb 1.913 exem­plars nume­rats que pot­ser reque­ri­ria també un for­mat alter­na­tiu, apte per a totes les but­xa­ques). Però el cen­te­nari d'Espriu també deixa una impressió d'empatx, de solem­ni­tat vàcua, de cites des­con­tex­tu­a­lit­za­des i tòpics regur­gi­tats, de fara­ma­lla ins­ti­tu­ci­o­nal, molt soroll i poca lec­tura. Veu­rem en el futur, sense bro­mera com­me­mo­ra­tiva, quin camí fan les obres.