Toni i Tina

Quan una persona molt pròxima, un amic, un germà, la mare o el pare, la parella… se'n van de cop, es moren, no sabem com posar-nos-hi. El devessall d'emocions es desboca i no ho sabem gestionar. De fet, és normal perquè no ens n'han ensenyat. I això fa que en funció del caràcter i de les creences de cada persona passem el dol d'una manera o d'una altra. Però, i quan els afectats per aquesta pèrdua són els nens? Per sort, a ells se'ls parla de la mort i de la desaparició dels éssers estimats de manera planera, sense embuts i ajudant a integrar aquest concepte en la seva vida. I, francament, trobo que és un encert. No a tots, també és veritat. Però sí que és cert que cada vegada deixa de ser més un tema tabú i se'n parla obertament, en certa manera, es va normalitzant a certes cases i escoles. I trobo que és bo perquè així no és tan dur. Si la mort forma part de les nostres vides no ens vindrà tan de nou i sabrem entomar la batzegada que representa una pèrdua i integrar-la a la nostra realitat, a la nostra quotidianitat. Per quan ens sacsegi una altra vegada, perquè per desgràcia n'hi haurà més, de cops com aquests. Aprendre a assumir-ho de ben jovenets ha de ser saludable. Pensar en la mort i parlar-ne ajuda. Els dic això perquè l'altre dia em van caure a les mans uns llibres de Castellnou Edicions i l'hospital Sant Joan de Déu protagonitzats per dos conillets, en Toni i la Tina. Els llibres estan pensats per educadors i psicòlegs i pretenen ajudar a gestionar les emocions a les criatures d'entre dos i set anys. Fins ara han tractat la frustració, la por, la gelosia i la tristesa. Tot i que en aquest últim títol en certa manera ja es recull, el dol és un ferm candidat a possible títol. Així les noves generacions tindran més armes emocionals per enfrontar-se a un fet que ens pot sotraguejar en qualsevol moment i, per molt que ho sapiguem, mai estem prou preparats. Per evitar futurs patiments a la nostra mainada, i de retruc, a nosaltres mateixos, llegiu-los en Toni i la Tina.