L'ofensiva final contra Catalunya
Guerra, exili i dictadura
El 20 de desembre de 1938 tothom, a Catalunya, esperava l'ofensiva final de les tropes franquistes contra el Principat. Després de la batalla de l'Ebre i d'una manera sorprenent per a molts analistes, Franco havia decidit aturar-la. La ciutat de Lleida havia caigut el dia 3 d'abril i les tropes faccioses havien tallat el camí cap al País Valencià el 15 d'abril, quan els soldats havien arribat al mar per Vinaròs i havien avançat en direcció a Tortosa, on s'havien aturat. Però la sort de la República, i amb ella la de la Catalunya, estava dada i beneïda.
I és demà, que es compleixen 75 anys d'aquells fets, que iniciem Diari d'una ocupació amb un capítol signat per l'historiador David Tormo en què fa un repàs de com havia quedat la situació militar després de l'ensulsiada de l'Ebre. Al llarg de cent un capítols recordarem com van ser les batalles que es van lliurar, començant per les del front del Segre, que van durar catorze dies i van permetre a l'exèrcit de Franco avançar una quarantena de quilòmetres. El front del Segre es va trencar, Tortosa quedava convertida en runes i era ocupada el 13 de gener, i Tarragona i Reus el 15 de gener. Era ja només qüestió de dies per completar l'ensulsiada republicana a Catalunya. Barcelona va caure el 26 de gener, Girona el 4 de febrer i el dia 10 de febrer del 1939 els franquistes donaven la campanya per acabada. A Catalunya començava la llarga nit del franquisme.
És llavors quan, acabats els combats, la sèrie se centrarà en les conseqüències de la derrota militar per a Catalunya. Recordarem les pèrdues humanes i econòmiques que va provocar el conflicte, el drama de l'exili, que va separar per sempre més moltes famílies, la desaparició de les institucions pròpies de Catalunya i la pèrdua de les llibertats. I, és clar, la voluntat de les noves autoritats d'anorrear la llengua i la cultura catalanes. Com va escriure Pere Calders en el pròleg de L'ocupació militar de Catalunya (llibre de Josep Maria Solé Sabaté i Joan Villarroya), cal recordar el que va passar, “per conservar l'instint ben despert i no deixar-nos enganyar pel miratge de les pàtries imposades”; i acabava: “Perdonar, sí, fins on ens sigui humanament possible. Però oblidar, no, perquè ens hi jugaríem massa coses.” Aquesta sèrie, doncs, vol ajudar a recordar.