Un gra massa
Fa tant de temps ja que exerceixen la catalanofòbia, pel cap baix des de l'època de Francisco Gómez de Quevedo Villegas y Santibáñez Cevallos, Quevedo per a fer-ho breu, que els efectes sobre la seva mateixa població és lògic que es notin tant. Són anys, dècades, segles de mentides, rumors, intoxicacions, mitges veritats, manipulació de la realitat, tendenciositat i desinformació. Cada cop que senten la paraula “Catalunya” o bé el mot “català” se'ls disparen totes les alarmes, tant se val el que vingui darrere d'aquests mots. Si és “català” ja esdevé, d'entrada, sospitós i s'estimen més de disparar primer, abans de preguntar, no fos cas. Han predisposat els ciutadans espanyols a una animadversió tan gran contra nosaltres que resulta gairebé impossible, enmig de tanta mala bava anticatalana, tenir una mirada mínimament desintoxicada sobre la realitat catalana, d'Espanya estant. Esperar, en aquestes condicions, una sortida diferent a la d'ara, una proposta espanyola per a millorar les condicions de pertinença del nostre país al seu estat és, senzillament, una pèrdua de temps i somiar truites. Perquè, allà, això no ho acceptaria ningú.
Si Catalunya és diferent, com ha d'encaixar-hi en un estat i una cultura que no accepta la diferència, sinó que té la uniformitat en el seu ADN constitutiu? Qualsevol proposta per a Catalunya, per minsa que fos, seria vista a l'instant com una traïció a Espanya i un privilegi per als catalans. I això no hi ha govern capaç de suportar-ho, si vol continuar governant. Han invertit tant en la campanya contra Catalunya, al llarg de la història, que ara la seva inversió se'ls gira en contra i els impedeix de trobar una solució mínimament sensata, no ja per a facilitar la sobirania del país, sinó el simple exercici de la democràcia. Estan lligats de mans i peus, perquè n'han fet un gra massa, constantment, amb qualsevol pretext, i ara no saben com sortir-se'n. Han sembrat vents i cullen tempestats.
Un català d'esquerres que freqüenta molt els ambients “progres” madrilenys em comentava com era possible de parlar amb la gent pretesament d'esquerres d'allà, sobre qualsevol tema, fos el que fos, i com, generalment, els nivells d'acord eren molt elevats, excepte quan sortia la qüestió catalana. Llavors, perdien els estreps i els saltava com una mena de ressort fins llavors adormit o imperceptible, que els situava en una mil·lèsima de segon enmig d'una irritació encesa, provocant situacions d'una tibantor enorme. I si això passa entre el que, en un gest de generositat ideològica, en podem dir l'esquerra, referir-nos al que ocorre entre la dreta ja fa feredat... Només cal recordar els exabruptes habituals de Guerra o Leguina, l'ala esquerrana del PSOE –com deu ser la dretana!– o l'exministra Trujillo preguntant-se per a què servia la llengua catalana, sense cap mania ètica ni rubor intel·lectual. En aquest context, d'animadversió ambiental contra tot el que soni a català, adquireixen més valor les actituds individuals dels espanyols demòcrates que no comparteixen aquesta follia i ho fan públic, actituds que hem d'agrair sincerament.
El filòsof Aranguren ja advertia, en veu alta, els anys vuitanta: “Els catalans teniu tota la raó del món, però a veure qui és el valent d'entre nosaltres que els ho explica als nostres!” S'ha de tenir un sentit molt ètic de la vida per a això, perquè, ben mirat, per què haurien de fer-ho, per a ser mal vistos en un context social i un país, el seu, on continuaran vivint? Als 45 anys de la negativa de Serrat de no anar a Eurovisió si no ho feia en català, la reacció espanyola ara seria diferent: infinitament més violenta i rabiosament contrària, vet aquí. De fet, si tan dolents som, si tant menyspreu ens tenen a la llengua que la persegueixen a tots els Països Catalans, si tanta repulsa els creem, si tanta incomoditat els provoca de tenir-nos dintre de l'estat, quin problema hi ha perquè ens n'anem? Potser hi tenen alguna cosa a veure les substancioses xifres que, any rere any, els enviem en forma d'impostos?
