La nit del tió

Estic segur que els infants tenen una mena de molla al cos que els impulsa a moure's constantment. Si hom els observa al pati del col·legi, pot veure la quantitat de passes i salts que fan absolutament inútils, d'un costat a l'altre, per tornar al punt de partida. I quan és l'hora d'acabar la classe, surten en tromba, feliços d'haver recuperat la llibertat del carrer, allunyats dels vincles de l'horari escolar. El menut de sis anys surt corrent, arrossegant la cartera, els treballs manuals i la samarra. Es tira als braços del seu avi que estava esperant al portal, se'l mira amb posat impacient i diu: “Avi, hi ha un nen amic meu, amb què jugo millor al pati. És molt bon nen i sempre ens entenem molt. Va a la meva classe. Però resulta que ara m'ha dit que a casa seva no fan cagar el tió. I a mi em sembla que el podríem convidar a casa, perquè cada any el tió ens caga moltes joguines i llaminadures. Estic segur que si vingués també n'hi cagaria a ell. I si no fos així, bé... Jo em partiria amb ell allò que em cagués. Veus? És aquest nen!”

Darrere el nét apareix un altre infant de la mateixa estatura, cara rodona, ulls negres profunds, somriure d'orella a orella, que mira amb impaciència, tot esperant una resposta positiva. L'avi, per contra, es disposa a guanyar temps davant d'una proposta que pot ser delicada.

“Em dic Mustafà!” Frenada en sec. Ara es comprèn molt bé que a casa seva no facin cagar el tió. El nom ja ho diu tot. Mustafà vol dir ‘l'elegit', dedicat al profeta. Molts soldans otomans l'han portat aquest nom. L'amic del nét es d'una altra cultura d'una altra religió, d'uns altres costums... Tot i que tingui una parla catalana claríssima i sigui homologable a qualsevol nen d'aquí. No cal seguir endavant. Ben segur que els seus pares no aprovarien que anés a casa d'un cristià a participar en un acte d'arrels religioses –d'altra banda ben difícils de reconèixer– com és estomacar un tió amb un pal i esperar que cagui!

No sabem d'on surt aquest costum ancestral, difícilment identificable en cap text religiós, però absolutament lligat a un fet: rememorar el naixement de l'infant Jesús. Aquest ascendent és incompatible amb altres creences, que no podrien compartir-ho, ni deixar que el seu fill ho fes. I és ben difícil de justificar-ho a uns menuts que encara no saben res de les diferències que separen persones, famílies i nacions enteres, després de mil anys de desacords.

I no és l'únic cas. Per a les representacions dels Pastorets de Girona sempre havíem volgut que el rei negre fos interpretat per una persona de pell morena, en lloc d'encomanar-lo a un de blanc, embetumant-lo d'orella a orella.

Durant uns anys es va aconseguir, fins que l'escollit va declinar interpretar el paper. Amb molta cortesia ens va expressar que la seva religió no li permetia participar en unes vetllades que tractaven d'un tema cristià.

Hauran de passar encara mil anys més perquè es puguin compartir costums i diades?