Santa Cristina

Santa Cristina de Lloret de Mar està doblement d'actualitat. Dijous passat, dia 19, va ser presentat a la sala d'actes de l'ajuntament un nou llibre monogràfic sobre l'ermita, de gran format, amb dues-centes pàgines, que ha estat escrit pel president actual de l'obreria, Salvador Palaudelmàs i Casals, que ha fet un minuciós treball de síntesi de les aportacions dels historiadors anteriors, sense deixar de banda alguna aportació nova a partir de documents recents ben contrastats, però sobretot l'ha il·lustrat profusament fent que el contingut entri pels ulls, sedueixi i arribi a tots els públics.

Paral·lelament a l'aparició del llibre, s'han iniciat unes obres a l'interior de l'ermita amb la idea de canviar el paviment i aprofitar per instal·lar algun sistema de calefacció subterrani. Sempre s'havia dit que l'actual santuari del segle XVIII s'havia edificat mantenint l'ermita antiga a dintre, enderrocada només en acabar les obres. Això s'ha pogut comprovar, en part, perquè, després d'aixecar el paviment modern i fins i tot un altre que va sortir immediatament a sota, de començament del segle XIX, van aparèixer, força centrats, els fonaments de l'antic absis i de part de la nau i, allà on no hi havia pedra, l'empremta deixada per les parets a la roca viva, de manera que s'ha pogut restituir la planta de l'esglesiola primitiva, que té una llargada d'uns dotze metres i una amplada d'uns sis.

S'han trobat pocs indicadors vàlids però tot fa pensar que l'ermita era del segle XIV o poc més abans. (Recordem que el pergamí més antic que hi fa referència és del 1354.) La sorpresa majúscula ha estat, però, trobar enterraments a la part exterior del perímetre, i alguns a l'interior. Dels exteriors destaca una sepultura antropomorfa, corresponent a un adult, trobada a uns seixanta centímetres de profunditat, datable del segle X. La resta són cinc esquelets de criatures –eren èpoques de gran mortalitat infantil– i un enterrament en caixa, d'un adult que devia ser important, cavat a la roca, just al centre de la planta esmentada.

Llàstima que aquesta sepultura degué ser remenada en fer l'església del segle XVIII o el paviment del XIX i els ossos estaven en desordre i trossejats. Cal pensar que havia de ser ja de temps moderns, atès que conservava encara restes de calçat.

També han aparegut una gran quantitat de forats, pròxims als murs, que fan pensar en l'espai ocupat pels pals de les bastides de l'església nova, si bé n'hi ha de molt grossos que desconcerten força. L'excavació l'ha portada a terme l'arqueòleg Joan Llinàs i Pol, que, en el futur, ens oferirà l'estudi científic corresponent.