La por

La por és un dels principals motors que vertebren aquesta Segona Transició parida amb fòrceps gràcies al procés sobiranista. Des de qualsevol de les versions oficials la por ni tan sols existeix. Però tots els grups polítics i la majoria de persones som capaços de reconèixer (sobretot en privat) que la por és l'element primordial que fonamenta moltes de les nostres actituds amb relació a aquest procés. Dins de l'independentisme, després d'una llarga experiència històrica d'haver patit coaccions i persecucions, predomina la por. Hi ha por de pertànyer a un estat que té el designi de destruir-te. Però aquesta mateixa por descriu un bucle: hi ha por d'endegar un procés de trencament amb la temible Espanya, procés tan necessari (per escapar de la por) com amenaçant (perquè el mateix procés alena el fantasma de la por). Dins del sobiranisme també hi ha fobofòbia, por de tenir por. Per això ens conjurem amb manifestacions lúdiques i festives, bo i sabent que no sempre podran ser d'aquesta naturalesa. Els autobatejats moderantistes també es fonamenten en la por: la que permet el contracte social de Hobbes, en els diagnòstics més honestos; o la por de l'esclava feliç, en les seves propostes més abjectes. I l'espanyolisme irredempt, de dretes o d'esquerres, tant se val, confia sobretot en la por. Hi confia quan invoca l'exèrcit, els Balcans, l'Ulster, la supressió de la Generalitat o l'empresonament de Mas. Espanya s'està armant de munició, i no pas precisament política. Dues mostres irrebatibles. Felipe González, el governant que encara ha de refusar la ics dels GAL, demana diàleg entre Rajoy i Mas per evitar “moltes víctimes”. Mentrestant s'ha aprovat la nova llei de seguretat, elaborada pel ministre Jorge Fernández Díaz, una llei que legitima mesures pròpies d'un estat d'excepció. ¿Sabrem convertir el defecte (la por) en virtut (l'avenç)?