Matarem el gall, tia

No és que m'agradi gaire el Nadal, però un cop hi som posats, un cop no hi ha escapatòria, el celebrem. I com cal, oi? Això no treu que la tradició es barregi amb noves incorporacions. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig anar al concert de Nadal que feia en Miqui Puig a l'Ametlla del Vallès. Fa 10 anys que el fa i s'ha convertit en un pretext per aplegar seguidors de l'ex de Los Sencillos, però també moderns àvids de saber què es cou en els ambients musicals. El d'aquest any, que ens va descobrir el grup Coriolà, era el seu darrer concert nadalenc. I no passa res: les tradicions les fem i desfem, i en Miqui Puig ha decidit –va anunciar– tirar per la banda rockera, fer disc i carretera i manta.

Però si fem i desfem, que tingui un sentit, no? Que no sigui per l'acció maldestre d'allò políticament correcte, que és allò buit de significat, que és la dictadura del no dir res i del quedar bé, gimnàstica a la qual aquest país s'abona amb delit. La tia Pepa és l'última damnificada pel políticament correcte. La nadala que vam aprendre a l'escola deia –adaptacions lingüístiques a banda: “Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li'n darem un tall.” Després s'hi podien afegir versions. Fa anys n'hi va haver una de publicitària que feia rimar una marca de cava amb “xerinola”. Però la versió titular era la de la tia Pepa. O això pensava fins fa poc. Un company de feina va anar al festival d'escola de les seves criatures, on la tia Pepa s'havia convertit en això: “Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantarem cançons.” No era una versió afegida. Era una substitució de la tia Pepa i el tall que li tocava. Ah, no, per als substituïdors del folklore per bonisme de pacotilla, el que canviaven era l'acció de matar el gall. Però, com pensen que ens el podem menjar? D'on creuen que ve, “gallina vella, fa bon caldo”? D'on creuen que ve la societat catalana, si no és del món agrícola? Una cosa és menjar carn plastificada. L'altra, que el plastificat emboliqui el cap sencer.