Propòsit
Malgrat el títol, els prometo que aquest article no està dedicat als bons propòsits que ens fem a principi d'any i que abandonem tan aviat com ens empesquem una excusa més o menys creïble. No, jo vull parlar del Propòsit, en majúscules, i suposo que ja ens anem entenent.
Tot el 2014 gravitarà sobre el Propòsit de fer la consulta, de fer possible el dret a decidir. A mesura que es vagi acostant la data, i com que no crec que als catalans ens facin figa les cames, la pressió de Madrid –que no d'Espanya– s'anirà intensificant; suposo que ja s'ho imaginen. Hi haurà insults per tot arreu; el govern espanyol, però també una determinada oposició, redoblarà les amenaces; i tornarà el joc brut. Però molt brut, eh? No creguin pas que els documents fabricats amb el sistema retalla i enganxa que van sortir abans de les eleccions catalanes –l'autoria dels quals ningú no va reclamar– és tot el que són capaços de fer els de les clavegueres de l'Estat.
Madrid –que no Espanya– no accepta el dret a decidir de Catalunya per una raó evident. No es tracta que després ho demanin altres territoris, perquè potser, tret d'Euskadi, no hi ha enlloc cap clam popular majoritari a favor de l'estat propi. No: el que passa és que, si es pactés el referèndum, també caldria fer promeses –cosa molt diferent de fer por, que això és gratis– perquè Catalunya romangués dins d'Espanya.
En aquest punt, molts ens preguntem: ¿i què ens pot oferir Madrid? A banda de disgustos, s'entén. Qualsevol cosa que prometés, els altres territoris també ho voldrien. I, a més, Catalunya és un contribuent net d'Espanya. ¿Qui pagaria, doncs, les promeses?
Arriben temps difícils. Però, per primera vegada en molt de temps, assolir el Propòsit depèn de nosaltres sols.