On és el Sherlock Holmes català?

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

abeu per què Sherlock Holmes és tan estimat pels anglesos? Perquè els fa sentir més anglesos. Producte de la cultura anglesa del segle XIX, encara avui participa en la cohesió d'aquella societat, n'és a la vegada un aparador i un ciment. Aquest personatge imaginari dóna als anglesos un motiu suplementari per sentir-se orgullosos de formar part del mateix poble, el poble capaç d'haver creat Sherlock Holmes. Un personatge de literatura popular, de ficció pura, però personatge recurrent, que torna, torna, torna i fins i tot quan mor no acaba de morir, un personatge així pot fer més per donar coherència a un país, una cultura i, doncs, una llengua que moltes campanyes de promoció institucionals. Per què, doncs, no tenim, en la literatura catalana, personatges de ficció que juguin un paper similar? No parlo aquí de Tirant lo Blanc o de la Colometa, sinó de personatges recurrents d'una literatura a l'encop popular i de qualitat, i que siguin versionables en formats diferents. Com els comissaris Maigret, de Georges Simenon, o Salvo Montalbano, d'Andrea Camilleri, com els detectius Philip Marlowe, de Raymond Chandler, o Sam Spade, de Dashiell Hammett, o, és clar, com l'insuportable Bond, James Bond, d'Ian Fleming. I també com Pepe Carvalho, de Manuel Vásquez Montalbán, o el detectiu boig i anònim d'Eduardo Mendoza; aquests dos personatges, però, tot i moure's en catalana terra, són pastats per la llengua espanyola i, per tant, la seva capacitat d'atracció és orientada cap a unes coordenades descentrades. Necessitem personatges plenament nostrats les aventures dels quals siguin narrades en català, i que creïn, per empatia, identificació o simples ganes de xalar, un ciment suplementari que ens faci orgullosos de ser del país que ha estat capaç de fer-los eixir del no-res.

S'ha anat intentant, és clar. Sobretot als anys vuitanta. El detectiu Toni Butxana i el periodista Hèctor Barrera, creats per Ferran Torrent, eren candidats excel·lents per assumir aquesta funció, tot i moure's –o precisament per moure's– a València. Com també el detectiu Enric Vidal de Jaume Fuster, que va ser l'autor que més va teoritzar la necessitat d'una normalització social de la literatura catalana que passava necessàriament per l'assumpció sense complexos de tots els gèneres i subgèneres literaris. En aquells anys, la col·lecció La Negra, de la Magrana, que va dirigir Jaume Fuster en els seus inicis, va ser el gran receptacle dels intents de fer néixer personatges recurrents: l'entranyable Lònia Guiu, de Maria-Antònia Oliver, o el flegmàtic Celso Mosqueiro, d'Antoni Serra, van activar tant com van poder el món del crim català. En una altra col·lecció, Proa Beta, Teresa Juvé va intentar el mateix, però al segle XVI, amb el seu personatge de portantveus Jaume Plagumà. Tots aquests personatges podrien conviure perfectament amb la miríada de detectius de tot el món i de totes les èpoques disponibles a la prestigiosa i popular col·lecció Grands Détectives, de l'editorial francesa Bourgois.

Aquests herois o antiherois catalans van néixer i van heure-se-les amb tot de malvats, conspiradors i corruptes, però han anat desapareixent, engolits per la decisió dels autors de renunciar a fer-los viure més aventures, sigui per ganes de canvi, per avorriment o pel desinterès dels lectors. Catalunya no és ben bé completa; li falten almenys dues coses: la independència i una bona literatura popular capaç de generar els seus mites. La segona, potser, vindrà amb la primera.