Nosaltres i Europa
Nosaltres, els catalans, som fundadors d'Europa. Ara, l'ofensiva espanyolitzadora vol fer creure que Catalunya, en una hipotètica secessió, quedaria fora d'Europa i que les pretensions sobiranistes catalanes no serien reconegudes per cap dels grans estats europeus. La maniobra resulta tan matussera com impresentable. La campanya del PP per parar el clam independentista ataca una de les evidències més incontrovertibles de la història del poble català. Els fonamentalistes de la Constitució Espanyola volen fer creure que tot comença el 1978. Volen esborrar el passat, franquisme inclòs, 1714 inclòs, per justificar la seva singular versió d'un nacionalisme constitucional, ancorat en una Transició pretesament modèlica, que en realitat fou bastida sota l'ombra dels poders fàctics i de l'escandalosa amnistia dels crims del franquisme de 1977.
El gran problema que arrosseguem els nacionals de la nació catalana –especialment des de 1714 i del Decret de Nova Planta de 1716– és poder definir qui som nosaltres. Al llarg d'aquests tres segles, ens han intentat definir per totes bandes. Però ens han negat la facultat de decidir per nosaltres mateixos qui som, qui diem que som davant d'Espanya, davant de França o Europa.
Aquest 2014 ens porta a recordar dues commemoracions de singular interès per a la definició de qui som en funció de què hem estat en el passat, conscients que no hi ha cap “nosaltres” sense una història de les lluites, les concessions i els pactes entre els “nosaltres”, els “vosaltres” i els “altres”. Fa mil dos-cents anys, el 28 de gener de 814, moria l'emperador Carlemany a Aquisgrà. Emblema d'una primigènia Europa unida, Carlemany fundà els orígens de la marca catalana, vinculada al regne franc i a la idea del renaixement carolingi europeu. L'altra data a recordar és òbviament el 1714, que consagra la posició de plena subordinació dels catalans en el nou mapa de l'Europa moderna. No pas per casualitat, la derrota militar dels Països Catalans per les tropes de Felip V i el Decret de Nova Planta són reiteradament silenciats pels actuals pregoners de la unitat secular de la “nació espanyola”.
Aquest 2014 els catalans del Principat de Catalunya esperem ser cridats a pronunciar-nos sobre qui som i què volem ser. Fa un any, el Parlament de Catalunya, per una àmplia majoria, ens va reconèixer la condició de “subjecte jurídic i polític sobirà”. El pas següent serà exercir aquesta facultat i votar en el referèndum d'autodeterminació. Podrem decidir si volem formar part del “nosaltres” espanyol o si ja ens considerem dignes de ser definitivament europeus amb les mateixes prerrogatives dels altres pobles amb Constitució pròpia i escons a Estrasburg.
En definitiva, els catalans no volem res més ni res menys que ser iguals i diferents en el gran projecte dels pobles lliures d'Europa. Per què ens hauríem de limitar a continuar sent considerats els habitants d'una regió autònoma del regne d'Espanya? Els catalans aspirem no sols a ser fundadors d'Europa sinó també a formar part activa del gran “nosaltres” europeu del present i del futur. Per això, semblaria coherent, en una línia d'exemplaritat moral per a nosaltres i per a tots els altres, que a les eleccions europees del maig poguéssim votar una candidatura sobiranista única. Seria una afirmació rotunda d'unitat del catalanisme que cerca com a prioritària una política de reconeixement de la nació catalana a Europa.
