Desesperança i indiferència
Escriu Montaigne, “Els nostres judicis estan també malalts i segueixen la depravació dels nostres costums.”
És difícil trobar circumstàncies a la vida social i política recent del nostre entorn on s'hagin traït més les promeses, s'hagi perjudicat més els febles en detriment dels forts, on la mentida s'hagi instal·lat amb la força en què ho ha fet, on la impunitat hagi estat més gran, on la hipocresia s'hagi consolidat com a posició estable, on el robatori s'hagi estès en la mesura en què ho ha fet, on la connivència de diferents poders hagi tingut tanta força en la defensa dels propis privilegis... Els fets afecten especialment tots els partits polítics i moltes institucions socials, però no igual.
Gürtel, Bárcenas, Bustos, Mercurio, Fabra, Camps, Monar, Matas, González, Urdangarin, preferents de caixes, ERO a Andalusia, sobresous a polítics en diner negre, Palau, Método Tres, informes policials que resulten falsos.... Aquesta abundància de casos de corrupció, unida a la lentitud de la justícia, l'endogàmia dels polítics, parcials en els seus judicis sobre el fets, en funció que els afectin o afectin l'oposició..., ha estat extremadament ben aprofitada pel partit del govern, el més afectat per la corrupció, per estendre l'opinió que tot està igualment contaminat i podrit. La idea ha calat profundament en l'ànim de la ciutadania: les causes no serien desarrelables perquè estarien profundament infiltrades a tots nivells de la societat en l'àmbit públic i en el privat.
Simultàniament s'ha produït un abús de poder per l'ús indiscriminat de la majoria absoluta, unida a errors derivats d'una política autoritària i poc respectuosa amb les minories i els febles, recurs contra l'Estatut, llei de seguretat ciutadana, nova llei de l'avortament, nova llei de l'ensenyament, política de desnonaments... La combinació de corrupció i abús de poder ha estat devastadora. El sentiment generalitzat del poble és que res té remei. El pitjor de la manca d'exemplaritat extensa i general que vivim no és aquesta sinó la manca d'esperança que ha deixat, que ho impregna i amara tot. De la desesperança s'ha passat a la indiferència pel convenciment de la inutilitat de l'esforç per canviar la situació. És aquesta la pitjor herència que aquests anys d'un cert tipus de govern ens hauran deixat..., si no ho corregim. Sens dubte una raó del creixement de l'independentisme a Catalunya és l'esperança en un nou entorn que hauria de ser millor.
Però els greus problemes que ens envolten tenen solució, solució identificada i concreta, i si això és així i som prou els ciutadans que ho pensem i ho demanem, aquesta serà possible encara que sigui difícil i trigui a arribar. Perquè la solució esdevingui plausible cal que sigui més concreta i profunda que difusa i extensa, cal saber que s'ha de fer en poques àrees i que l'acció estant concentrada tingui també un resultat ampli i, per tant, retorn. Com a exemples:
–La política ha de permetre apropar l'elector a l'elegit, obligant que l'elegit reti comptes directes a l'elector, reduint la força dels partits, és a dir, circumscripció electoral única i vot majoritari.
–La judicatura ha de ser més neutra i ràpida. L'elecció dels seus òrgans de govern ha de ser per sorteig entre professionals amb experiència i capacitat provades i no per elecció política. Potser els elegits no seran tan “bons” però seran més neutres.
–S'ha d'impulsar i prioritzar la inversió pública i privada en ciència, tecnologia i docència.
–S'ha de fer una reforma fiscal que iguali el pes impositiu entre rendes de treball i de capital.
–S'ha d'equilibrar el poder en les relacions entre govern central i la Generalitat.
–S'han d'establir mecanismes per escoltar la gent.
Aquestes reformes, si dutes a terme en profunditat canviarien el país, són suficients per fer-ho. A la pregunta clau de Mandela “què has fet tu per millorar la vida dels altres?”, la resposta de ciutadans normals com som molts de nosaltres hauria de ser: procurar que això passi. Manca la visibilitat dels líders que ho puguin fer. Quan va començar la darrera guerra a Europa Churchill era un polític amortitzat. La necessitat el va fer sorgir del no-res. Apareixeran líders quan la gravetat de la descomposició social, política i econòmica es faci insuportable?
