Discurs massa únic
Hi ha voluntat d'ambdues parts que el discurs sobre Catalunya sigui exclusivament únic? No encerto a entendre aquests governants, que sistemàticament neguen la seva condició exigible d'estadistes. Governen amb els seus, des dels seus i pels seus. Cras error, ja que a la fi les seves decisions no tenen fonament i sostenibilitat. Tot fet de govern exigeix fer-lo per a tots els altres. És a dir, t'escull una part de la ciutadania i t'imposa en la investidura un imperatiu general de servei a la ciutadania, no als teus propis votants o partidaris. En cas contrari, la democràcia resultaria un sistema parcialista, insolidari, fraccional: els teus i els altres, aquesta és la qüestió.
En aquest error cauen avui tots els governs autonòmics o estatals, amb alguna extrema incidència per part dels nacionalismes locals (Catalunya i Euskadi) i l'espanyol (govern de Rajoy). Els primers construeixen el seu discurs i la seva estratègia en virtut d'un determinat objectiu: la singularitat, la independència. Els altres miren d'imposar una doctrina taxativa d'apoderament de tendències o conjuntures generals en pro de les seves conveniències electoralistes i parcials. Si malament està el primer, pitjor el segon, ja que la governació des de l'Estat ha de ser per a tots els ciutadans sense distincions. En el cas dels primers, constitueix la suposada voluntat democràtica des dels interessos de la minoria, o d'una majoria sense respecte a les minories discrepants. I aquesta no és la via ètica cap a la democràcia, on les minories han de respectar les majories i aquestes, a les minories. El cas contrari pot confondre's per la temptació cap al populisme, quelcom pitjor, i que Europa va conèixer després del 1929 i que va portar a la catàstrofe les seves nacions. Ni són positives les dictadures de la majoria, ni les de les minories. El diktat és sempre perniciós per a un sistema polític que tendeix al doctrinarisme o a la radicalitat de les seves tesis de partit o de segment social.
Per això el qüestionament de l'actual escenari polític de l'Estat espanyol; de veritat pensen en el diàleg entre les parts, o en el debat franc i obert, o en el contrast d'idees i models? La voluntat de diàleg brilla per la seva absència a Madrid. “Que digui el que vulgui l'adversari, que a mi m'és igual”, podria ser la fórmula. És la transposició d'aquell vell consell que el general Franco donava al príncep Joan Carles abans de ser rei: “Val més príncep mut que tartamut”... Rajoy, òbviament, va aprendre la lliçó. Ara bé, a Catalunya impera el discurs únic, no existeix un debat clar i explícit en els mitjans; hi ha veus que callen per defalliment, temor o covardia... o que són o poden ser marginades. Així, qui gosaria aixecar el debat si el mateix govern de l'Estat ni tan sols l'anima? És l'expectativa galaica que “els catalans acabaran menjant-se els uns als altres”? Una misèria política execrable. Governar és resoldre, no generar problemes perquè uns empenyin els altres i permetin a Neró fer sonar la seva lira mentre l'incendi devora Roma. El no-diàleg pot ser un incendi.
Els ciutadans més responsables, fins i tot els més catalanistes, comencen a ser temptats pel risc d'aquesta política de no-diàleg, entre els absentistes de Madrid i els autistes de Catalunya. Els àmbits de responsabilitat de la ciutadania demanen diàleg. Dubto que en certs sectors de la casta política existeixi sensibilitat per a tal demanda. Un exemple és el d'aquest grup de ciutadans catalanistes de la plana de Vic que han llançat un manifest (Som a temps), per invocar aquest dret al diàleg des de la convocatòria de Santpedor. Ells defensen la “nació cultural” (Catalunya) i la “nació política” (Espanya). Des d'ambdós punts de partida es proposa el debat constructiu i la recerca d'una opció compatible. Serà clamar en el desert? A la meva manera d'entendre-ho, si és així, seria un greu error que podria devastar el resultat final d'aquest escenari de sords en què s'ha convertit la paradoxal política d'Espanya.
