Tot un lector-lector

J.M. Castellet era conegudíssim, admirat i temut no solament per poetes sinó fins i tot per gent de bé. En esdeveniments a l'entorn del món del llibre era més que un referent: el public relations que coneixia a tothom, més enllà de tota mena de fronteres (i no únicament geogràfiques). Als 50 ens va regalar La hora del lector. Llibre-guia que conté la llavor de gran part de la seva aportació cultural com a editor i com a escriptor. Castellet ens va ensenyar a llegir Josep Pla, Salvador Espriu, Herbert Marcuse, el poeta Manuel Vázquez Montalbán i la resta de poetes emergents en llengua castellana. I en català: en aquest cas, i en la seva trajectòria com a editor d'editorial aleshores sòlida i extraplanetària, fent equip –i quin equipàs, valga'm Déu val!– amb Joaquim Molas.

Personatge independent, fet que molts no perdonaven aleshores (ni perdonen ara), quan vaig entrar a l'AELC com a secretari, ell era el meu president. (Després ho van ser Josep Maria Llompart i Joan Fuster. ¡Ahí es ná!). I treballàvem plegats al grup d'editorials que compartien distribuïdora: Enlace. ¿Quines editorials? Edicions 62, Lumen, Tusquets, Anagrama, Laia, Fontanella, Barral Editores i Cuadernos para el Diálogo, amb editors que conformaven una selecció molt més sòlida que totes les ‘reials acadèmies': J.M. Castellet, Esther Tusquets, Beatriz de Moura, Jordi Herralde, Alfons Comín, Paco Fortuny, Carlos Barral i Pedro Altares. I, al cap d'un temps, Rosa Regàs de La Gaia Ciència. Més tard ens trobàvem en el consell assessor de Cultura de l'honorable Rigol i Castellet proposava pautes per a una política cultural que ara i avui ens sorprenen, quan les llegim des de la desfeta penosa de polítiques culturals públiques al nostre país de països. A més, havíem participat en unes trobades a Sitges de debat entre Castella i Catalunya amb totes les figures notables d'aquella Espanya encara amb voluntat de diàleg. Recordo que, a la cloenda, Castellet va demanar que mai més fossin necessàries aquelles trobades, que la normalitat funcionés ‘pels vells camins fressats', sense més proclamacions teòriques. Entre tants poetes, ai las!, Josep Maria Castellet, enyorat avui, no va ser profeta.