Desclot
Que no sigui res
Pere Navarro es pensava que convenceria el món quan va proclamar que el PSC no votaria res al Parlament de Catalunya que no hagués estat prèviament pactat amb el govern de l'Estat. L'argument és idiota, per molt tel federalista que l'embolcalli. I no convenç ningú. Ni els seus. Per portar res a Madrid, dins la llei i la Constitució, com exigeix la direcció socialista, primer cal arribar a acords entre els partits catalans. Al Parlament de Catalunya. Si no, per a què hi és? Demanar la transferència de la capacitat de convocar consultes és del tot legal, constitucional, ingènuament beatífic. De minyó escolta. Però primer cal acordar-ho ací. Per això, quan Navarro s'ha negat a fer-ho, la tempesta ha somogut el grup parlamentari socialista i n'ha esberlat la direcció. Al marge del que passi avui al Parlament, deixant també de costat la dimissió limitada d'Àngel Ros, la submissió total a Ferraz és més que evident i ho ha esqueixat tot. Acceptar la disciplina de vot delegada del PSOE és la gran embeinada, i la resta són històries. Així ho han vist, amb ulls clars, els anomenats crítics del PSC. Ser crític avui al PSC vol dir ser un sacrificat. Haver-se de presentar a Barcelona o a l'interior del país al davant d'unes sigles que han perdut la credibilitat. Hi ha tres corones socialistes: l'àrea metropolitana, el territori i Barcelona. La primera és la direcció subjugada i hegemònica, unionista; la segona és la discrepància revoltada, i la tercera és la guerra. Pere, que no sigui res!