Unió insuficient

Un dels compromisos assolits pel Consell Europeu de l'estiu de 2012, format pels caps de govern o d'estat de la UE, va ser la creació d'una unió bancària a nivell europeu.

Es tractava d'una necessitat imperiosa. Era el pitjor moment de la crisi del deute a la zona euro. Les primes de risc del deute públic d'Itàlia i Espanya es trobaven a nivells molt alts i semblava inevitable la creació d'un rescat per aquestes economies de l'estil del creat anteriorment per a Grècia, Irlanda o Portugal. Els rumors sobre la sortida de l'euro d'algun d'aquests estats eren freqüents i fins i tot es discutia la viabilitat mateixa de la moneda única europea.

A més, s'havia generat un problema addicional. En aquell moment, un euro guardat en un banc d'un país de l'anomenada perifèria de la zona euro no semblava valer el mateix que un euro guardat en un banc dels països del nucli. Les autoritats europees havien deixat clar que l'encarregat de salvar un banc amb problemes seria el govern del país corresponent, i no tots els governs tenien la mateixa capacitat de posar-hi diners. De fet, alguns països havien perdut l'accés als mercats per finançar-se. Arreu del món la tasca de salvaguardar els bancs la comparteixen, en alguna mesura, el govern i el Banc Central. Però a la ZE, per l'especial naturalesa del BCE, aquesta feina quedava exclusivament per als governs. En aquest estat de coses, algunes persones movien els seus estalvis cap a les entitats financeres del nucli, que els semblaven més segures, i els bancs dels països del sud veien disminuir de forma lenta però constant el seu volum de dipòsits. I es reduïa també la seva solvència i la seva capacitat per concedir crèdits.

Es tracta d'un evident error de disseny de l'arquitectura de la moneda única europea. Una arquitectura dissenyada, bàsicament, des de les elits polítiques i financeres franceses i, sobretot, alemanyes. I un error que beneficiava, i beneficia encara, clarament, els bancs d'aquests països. Les autoritats europees no es podien desentendre de la solució del problema i aquesta passava per la creació d'una unió bancària.

La Unió bancària es faria en tres etapes. Una primera implica la creació d'un mecanisme únic de supervisió de les entitats financeres a nivell europeu, que ha d'entrar en funcionament aquest 2014. El segon pas és la creació d'un mecanisme únic de resolució bancària per si es produís la fallida d'alguna entitat. I finalment hi haurà un esquema comú de garantia de dipòsits.

Aquest desembre es va arribar a un acord sobre el fons de resolució bancària. Aquest es formarà a partir d'aportacions dels bancs al llarg dels propers 10 anys, fins assolir un volum total de 55 mil milions d'euros. Però es tracta d'una quantitat molt reduïda, que tan sols representa un 0,2% del total d'actius dels 128 bancs europeus als quals ha de donar cobertura. Per tant, no és un fons que pugui fer front a una fallida en cadena, sistèmica, del sistema bancari. I no servirà per donar seguretat al sistema.

Caldria la creació d'algun instrument que permetés una transferència fiscal en cas de ser necessària. De fet, és el que tothom va entendre quan es va parlar d'una unió bancària. Però això implicaria que serien els contribuents de tota la zona euro els que estarien donant suport a cadascun dels bancs de la zona. I Alemanya no vol ni sentir a parlar que amb els diners dels seus contribuents es pagués el rescat de bancs d'algun altre país.

El problema és que amb una unió bancària tan minsa com la que de moment s'ha aprovat no s'aconsegueix retornar la confiança al sistema bancari i els bancs de la perifèria es veuran obligats a seguir augmentant el seus recursos propis. És a dir, a usar qualsevol quantitat que rebin per augmentar aquests recursos i no per donar crèdit. Es mantindrà, doncs, l'escassetat de crèdit als països de la perifèria. El credit crunch, en termes tècnics. I mentre no es recuperi el flux de crèdit cap a les famílies i les petites i mitjanes empreses, no hi haurà una revifada sostinguda de l'activitat econòmica. I no podrem parlar de sortida de la crisi. La unió bancària acordada fins ara queda curta i sembla insuficient per solucionar el problema.