Era impossible, segur

Era impossible, segur, que la legió estrangera francesa i les forces aerotransportades fossin derrotades i humiliades d'una manera sorprenent, inqüestionable, per unes tropes guerrilleres comandades per un revolucionari com Vo Nguyen Giap, amb el suport de la població, a Dien Bien Phu, el 1954. Era impossible, segur, que l'imperi francès, estès pels cinc continents, comencés a desmembrar-se. Era impossible, segur, que Algèria, part integrant i irrenunciable de la nació francesa, aconseguís la independència, el 1962, després d'una guerra terrible. Era impossible, segur, que el Vietnam que s'havia imposat a França fes el mateix amb l'exèrcit més poderós del món, el nord-americà, unifiqués el país i en proclamés la independència. Era impossible, segur, que les fronteres europees establertes a la conferència de Ialta, després de la Segona Guerra Mundial, fossin modificades i els països comunistes deixessin de ser-ho, començant per Rússia. Era impossible, segur, que el mur de Berlín s'enderroqués, enmig d'un entusiasme popular a banda i banda. Era impossible, segur, que l'Alemanya de l'Est passés a formar part de la UE, directament, sense cap requisit, en un procés mai no previst per ningú. Era impossible, segur, que la potentíssima URSS esclatés pels aires i caigués com una teringa de fitxes de dòmino. Era impossible, segur, que Estònia, Letònia i Lituània es convertissin en estats independents. I que Iugoslàvia desaparegués del mapa dels estats vius per donar pas a diferents estats nacionals. Era impossible, segur, que Macedònia fos independent, i que ho fossin Kosovo i Montenegro.

Era impossible, segur, que Mandela fos alliberat a la pàtria de l'apartheid, després de dècades de presó, i que n'esdevingués president. Era impossible, segur, que el país del Kukuxklan tingués un president negre, com Obama. Era impossible, segur, que en una societat tradicionalment amb tants prejudicis homòfobs com Espanya, els matrimonis entre parelles del mateix sexe fossin legals i assumits amb normalitat. Era impossible, segur, que el rei d'Espanya i la seva família, objecte de vassallatge acrític, sobreprotecció legal i impunitat mediàtica, acabessin amb la pèrdua de simpatia popular i suport social i fossin, en canvi, víctimes de befa descarnada, crítica desacomplexada i ridiculització permanent. Era impossible, segur, que a Roma hi hagués un papa no europeu i no carca, sinó senzill i humà, que, a més, no visqués al Vaticà, sinó en una residència a Roma. Era impossible, segur, que certes capçaleres passessin a tenir, també, una edició en llengua catalana del diari. Era impossible, segur, que els hereus ideològics del franquisme, farcits de corrupció pertot arreu, fossin el primer partit a Espanya, a les Balears i al País Valencià.

Era impossible, segur, que l'home arribés a la lluna i en tornés sa i estalvi. Era impossible, segur, poder parlar per un telèfon que no fos fix, enviar-hi missatges de text i fer-hi videoconferències i, tot plegat, de franc. Era impossible, segur, veure un escrit en una llengua i, a l'instant, obtenir-ne la traducció automàtica a una altra, de casa estant, asseguts davant la pantalla de l'ordinador. Era impossible, segur, de doblar l'esperança de vida a la majoria de països, en menys d'un segle. Era impossible, segur, que malalties i problemes de salut que apareixien com a insalvables avui siguin guaribles i controlables. Era impossible, segur, que els atletes, any rere any, anessin batent tota mena de rècords fins a límits que semblaven inabastables per l'espècie humana. Era impossible, segur, que el PSC, un dels dos pilars del sistema de partits, s'anés esfilagarsant tant com ara. Era impossible, segur, que Catalunya fos independent. Però no es pot mantenir l'aigua, per sempre, dins un cistell de vímet.