De què riuen?

A l'edat d'or del totxo fàcil, els manai­res no para­ven de posar pri­me­res pedres i de tallar cin­tes. Pre­si­dents, alcal­des, regi­dors, con­se­llers, minis­tres, direc­tors gene­rals, caps de ser­vei, asses­sors i bene­fi­ci­ats de tota mena s'havien con­ver­tit en mes­tres de la inau­gu­ració, feien ser­vir una oratòria tri­om­fa­lista vàlida per a totes les cir­cumstàncies i adop­ta­ven aquell posat cofoi que és con­subs­tan­cial a l'exer­cici de la política. Si et vols dedi­car a la cosa pública i arri­bes a tenir res­pon­sa­bi­li­tats de govern, has de pro­di­gar som­riu­res de den­ti­frici davant de les càmeres.

Havent-se fos la bom­bo­lla i havent can­viat l'opulència per la misèria, la justícia de mica en mica va tra­ient a la llum els obs­curs pas­sa­dis­sos per on cir­cu­lava el diner negre a car­re­ta­des. Mol­tes for­tu­nes il·lícites que­da­ran impu­nes, però recon­forta veure que alguns dels antics inau­gu­ra­dors pro­fes­si­o­nals han de pas­sar pels jut­jats. Com­po­nen un retaule que cada dia és més atapeït. Hi veiem cares llar­gues que ja no som­ri­uen i que miren les càmeres amb des­pit, com qui se sent traït per l'aliat més fidel. Però veiem també, ai las, cares som­ri­ents que salu­den a tort i dret cada vegada que entren o sur­ten dels jut­jats.

De què riuen?, em pre­gunto sem­pre. A qui riuen sí que ho sé, perquè solen salu­dar el grup de peri­o­dis­tes, fotògrafs i càmeres que fan guàrdia al car­rer. Fran­cisco Camps és el líder d'aquest som­riure postís. Al cir­cuit valencià de Xest Camps i Rita Bar­berà es pas­se­ja­ven a bord d'un Fer­rari –ell, al volant– amb un som­riure tri­om­fal. Era fals, es trac­tava un ric­tus fos­si­lit­zat, el mateix que exhi­bei­xen ara que van de sumari en sumari. S'ha de reconèixer que han fet escola i que entre els impu­tats dels múlti­ples podri­me­ners de Mallorca, Sevi­lla, Madrid i Bar­ce­lona, es dis­tin­geix els polítics de raça perquè són els que riuen a les càmeres. Encara que se'ls imputi i reim­puti, sem­pre riuen.