Vanitat de vanitats nacionals
En la lluita entre nacions, escriu Gramsci, en un passatge d'El príncep modern, no s'ha d'oblidar que cadascuna té interès a debilitar l'altra a través de les baralles internes, amb els partits com a elements necessaris. La “vanitat” d'un partit pot ser pitjor que la “vanitat d'una nació”. Cal saber, doncs, si els partits disposen de força pròpia per continuar existint o si depenen d'interessos externs. Al cap i a la fi, diu Gramsci, una nació no pot deixar d'existir, i, amb un mínim de bona voluntat i textos a l'abast, sempre se'n pot trobar una existència plena de destí i de significat. En canvi, un partit polític, si no té la necessitat interna de seguir funcionant, pot desaparèixer. Un partit seriós ha de rebutjar i combatre la vanitat –mirar-se el melic– mitjançant la prova de realitat –els fets concrets.
¿Quins són els fets concrets d'ara mateix? Vanitat de la nació espanyola, que ignora el principi elemental de la diversitat de les modalitats històriques i nega a Catalunya, a través del seu Estat, la capacitat de decidir democràticament si vol continuar formant-ne part. Vanitat de partit: a banda de lleis i instruments coercitius, la nació espanyola disposa a Catalunya d'unes formacions polítiques que, en un moment de canvi històric, troben raó de ser com a politja de transmissió de la voluntat de l'Estat de negar als catalans la possibilitat de decidir democràticament el seu futur. En aquest sentit, la funció de PPC, C's i PSC, en la votació del Parlament per demanar a l'Estat el traspàs de competències per realitzar un referèndum, va ser la de negar, en nom de la legalitat espanyola, els fets constituents del subjecte polític català dels últims vuit anys: manifestacions de la PDD de 2006 i 2008, consultes municipals per la independència de 2009-2010, manifestació de juliol de 2010, eleccions de 2010, creació de l'ANC el 2011, Diades de 2011 i 2012, eleccions de 2012, votacions parlamentàries per a la consulta de 2013... La vanitat de partit va en contra d'aquestes proves sostingudes de mobilització massiva i pacífica, mentre s'escampen conceptes de falsa simetria entre “els uns i els altres”, a fi de no crear “bons i dolents”, “patriotes i traïdors”, etcètera. Uns termes gens innocents i deslligats del caràcter integrador de les mobilitzacions.
Tornem al tema inicial d'aquest article: ¿té, Catalunya, capacitat per fomentar les baralles internes de la nació espanyola? Els fets demostren tot el contrari: n'ha estimulat una unitat patriòtica de pedra picada. ¿Hi ha partit sucursalistes catalans a Espanya? És evident que no. Catalunya no pot influir en l'escena política espanyola des d'una “vanitat de nació” que se sent capaç de dictar a una altra quan i de quina manera ha de decidir el seu futur. En conseqüència, les relacions de força no són pas les mateixes entre una nació i una altra. Els que reclamen, des d'aquí, un esforç de diàleg per les dues parts, no haurien d'ignorar un fet tan decisiu. Mentre que la legítima discordança parlamentària es pot presentar, a Catalunya, com una “divisió” susceptible de generar “fractura” social, a Espanya, la unànime vanitat nacional reuneix en un sol bloc partits i opinió pública, ciutadans i institucions.
En el text esmentat, Gramsci acaba dient que, pel que fa als partits, cal evitar fins i tot l'aparença “justificada” que estàs fent el joc a algú, sobretot si es tracta d'un Estat estranger (especulacions a part).
