Fer-ho fàcil

Com més gran em faig més m'adono que, si no és per un sotrac important (i encara...) o per la necessitat evident d'alguna cosa, és molt difícil que les persones canviïn. Normalment el temps no modifica les conductes ni el caràcter sinó més aviat al contrari. Reafirma el nostre tarannà amb tot el que això té de bo i de dolent. Tant si ens agrada com si no, som allò que demostrem en el nostre dia a dia i no val allò de “en el fons és bona persona, o és generós, o és simpàtic o és honrat”. No. Si no ho manifesta amb el que fa i ho verbalitza amb la seva conducta és que no ho deu ser. Perquè ensenyar una qualitat, una competència o una manera de ser quan ens interessa o ens hi estem jugant alguna cosa no té cap valor. És efímer i producte d'un interès puntual i terriblement pervers. Per tant som agradables, afectuosos, honrats, generosos, simpàtics i educats si ho demostrem amb cada un dels nostres actes i amb la nostra manera de relacionar-nos amb tothom. No només amb els que en algun moment ens interessa. I si no ho fem és que no ho som i s'ha acabat. No hi ha més fusta que la que crema.

Ser conscients d'aquesta realitat no sempre és agradable. Podem adonar-nos que l'amic que des de petits tenim en compte en tot allò que fem és un maleducat empedreït, que el nostre superior que sempre hem admirat és un dèspota com una casa o que el familiar que estimem inevitablement és un grandíssim egoista. I això és dolent? Ni bo ni dolent, ja ho cantava Serrat: Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio. Però, a aquestes altures de la vida, a mi que em donin persones que, sense fugir del conflicte i assumint reptes i encarant els problemes, ho intenten fer tot de manera amable i fàcil, essent generoses amb el món i amb els altres. Fer-ho fàcil és un exercici diari que requereix un esforç. Costa i, a vegades, molt i molt. En fi, deu ser que a l'hivern els dies són més llargs, grisos i tristos... avui m'han agafat un pèl moralista.