Emprenedors i emprenyadors

Ja fa dies que, quan vaig presentar a la Fira de Girona un llibre del músic Antoni Mas Bou –l'autor, junt amb el seu fill, del musical Isavel, que aquests dies està tenint tant d'èxit– vaig fer-m'ho venir bé, atès que el marc era la Sala de l'Emprenedoria, i vaig dir que, en el desenvolupament del país i de la feina quotidiana, hi ha, certament, dos tipus de persones: els emprenedors i els emprenyadors. Hi va haver somriures i, al final, fins i tot alguna felicitació per l'acudit. Ara, doncs, em proposo a desplegar la idea amb una mica més de precisió.

De fet, la significació d'aquesta paraula que sembla nova de trinca, emprenedor, ha existit sempre si bé vestida amb altres termes conceptuals. Hem parlat de gent d'iniciativa, persones inquietes, homes i dones creatius,... Ara, en un moment en què les empreses, com a catalitzadores d'energies, trontollen sovint i, quan desapareixen, generen un trauma perquè es troben a faltar molt per la seva influència en la realitat socioeconòmica, no és estrany que la capacitat dels seus fundadors es valori més que mai i, per tant, l'emprenedoria o capacitat de generar noves idees i empreses estigui a l'ordre del dia. Però no és una exclusivitat del segle XXI. A totes les èpoques hi ha hagut grans emprenedors. Per això hem avançat. El que potser no hi havia hagut mai com ara és tants emprenyadors, és a dir, aquests que n'hi ha prou que algú faci una cosa que ells ja hi han de trobar algun però. Són els que neixen amb una mena d'úlcera d'estómac, que els fa dubtar de la bonesa de qualsevol iniciativa del veí, els que no promouen res però ho passen pel sedàs tot.

Els que fan una crítica malaltussa de tot –una crítica constructiva estaria bé–, els que sempre tenen un “si no fos” a flor de llavi –el “molt bé” no existeix en el seu diccionari–. Podríem dir que són una mena d'envejós, amb la diferència que l'enveja a vegades pot generar estímul i ganes de fer una cosa. I l'emprenyador no està per fer res, tret que sigui consumir temps, sovint inútilment.

L'emprenyador és, per exemple, aquell soci que en una entitat espera els precs i preguntes per realitzar-se amb qualsevol carallada. O el que en els col·loquis d'una conferència més que fer preguntes intel·ligents es fa notar perquè vegin que sap del tema. O el que, a les reunions de junta d'entitats o en ajuntaments, surt amb qualsevol estirabot que retarda o complica una altra iniciativa viable. L'emprenyador abans era més reservat. Ara, amb la democràcia, entén que li ha arribat l'hora de donar fe de vida. I és feliç. I imposa la seva mediocritat.