La indiferència

No sé si era pitjor l'expulsió (encara no descartada, per cert) o aquesta mena de desterrament geogràfic i també simbòlic a les últimes files del Parlament. Algú ha insinuat que la foto –la foto de la dissensió– era justament el que pretenia Navarro, en el sentit que feia falta l'evidència d'una separació formal (que il·lustrés la diferència conceptual) per tal de deixar ben clara la posició de l'actual direcció del PSC i la seva integral negativa a formar part d'un bloc que en podríem dir “democràtic” (en el sentit que advoca per una votació). També he sentit coses molt gruixudes sobre la desobediència (a les més recents decisions del consell nacional i no pas al programa electoral, que quedi clar) dels tres diputats socialistes: unes lectures que provenen del sector més oficial i que deixen en evidència que la voluntat de fer cau i net és molt més explícita en l'entorn de Navarro que no pas en la posició més o menys heroica (perquè implica solitud
i rebuig) dels discrepants.

Encara es manté, en el si del socialisme d'arrel i de tradició catalanistes, la idea que el PSC és tant d'ells com dels altres. Que no és el moment d'abandonar un projecte que ha costat anys i panys de sacrificis, renúncies i tossuderia, i que prové tant dels corrents progressistes cristians com de les arrels poumistes, de la socialdemocràcia clàssica o de la radicalitat, de Serra i Moret i de Campalans fins a Maragall. El PSC ha funcionat durant molts anys com una mena de Partit Demòcrata, en el sentit que s'hi encabien mentalitats molt diverses i herències que eren capaces de conviure en el pensament sòlid d'una esquerra que alhora cohesionava el país. No sé si la maniobra de descrèdit dels que discrepen era previsible i fins i tot volguda i desitjada. Per marcar el terreny. Sí que em dol –i molt– que la resposta hagi estat tan despietada. Com deia Valérie Trierweiler en el seu últim article a Paris-Match: “El pitjor verí mortal és la indiferència.”