Rosell i Cañas

N'hi ha que només donen lliçons. Puríssims d'ànima. Des d'una alçada moral sovint exces­siva. Amb una arrogància de vega­des insu­por­ta­ble. Les diferències entre Jordi Cañas i San­dro Rosell són enor­mes, però tenen un punt de con­fluència. Tots dos es van pre­sen­tar a unes elec­ci­ons en nom de la trans­parència i l'hon­ra­desa. Més encara, tots dos en van fer ban­dera. Aquí s'aca­ben les coin­cidències. No del tot, perquè n'hi ha una altra: pot­ser el final del camí. Tots dos poden morir com els pei­xos: per la boca. Cañas, al davant de Ciu­ta­dans, ha cla­mat con­tra un sis­tema de par­tits cor­rupte. Cucat. Ell l'havia de rege­ne­rar. Ara un afer estric­ta­ment “labo­ral” i “per­so­nal”, en què belluga el frau fis­cal, li pot com­por­tar una impu­tació. L'expor­ta­veu de Ciu­ta­dans no ha vol­gut dimi­tir. Diu que ho farà si el cas s'allarga molt. Ja pot fer-ho. Sem­pre s'allar­guen. San­dro Rosell ha por­tat pel camí de l'amar­gura l'ante­rior junta del Barça. Per acció o per inducció l'ha duta al patíbul judi­cial. Sota la seva res­pon­sa­bi­li­tat, s'han aire­jat des­pe­ses i exces­sos apa­rent­ment ter­ri­bles. El pit­jor excés és caure-hi quan pri­mer els has denun­ci­ats sense pie­tat. El fit­xatge de Ney­mar s'ha con­ver­tit en un escàndol. I no s'hi val apel·lar als “mètodes habi­tu­als”. A un altre se li podrien per­do­nar. A qui ha recla­mat agra­ment la trans­parència total i l'hon­ra­desa dels altres, no. Ahir Rosell va pre­sen­tar la dimissió en una posada en escena deli­rant. Per alti­vesa, no per coherència. Ni això se li pot agrair.