Fa gairebé tants anys com els que tinc que sóc usuària de la “carretera de la vergonya”, la que connecta Girona amb Anglès i continua fins a la Garrotxa. I el més curiós és que passa el temps, vaig variant el mitjà de transport i acumulant canvis de rodes, però, mentrestant, la carretera és manté pràcticament com el primer dia. Els mateixos revolts, la mateixa estretor, les mateixes humitats, els mateixos despreniments de roca. A excepció de la variant de la Cellera i de petites operacions de maquillatge –com la que es començarà a fer dilluns–, aquesta via continua com fa tres dècades, primària i perillosa. Diuen que, a mesura que passen els anys, un perd la vergonya. Doncs, aquí, els gironins, la mantenim impecable.