Bienni negre

Que sí, que les comparacions solen ser odioses i no sempre ajuden a aclarir els raonaments. Quan circulo, a hores, per mon pays natale, em pregunten com ho veig, tot plegat. Resposta automàtica: “Fosc. Negre. De bienni negre.” Fins que m'adono que ni jo ni els meus interlocutors, “fills forçats del franquisme”, com ens recordava Montserrat Roig, tenim memòria acolorida i sonora de la Segona República i/o de la Generalitat Republicana. I si fins ara he anat dient que vivim en un nou “bienni negre”, perquè els dos anys dels Cañete, Wert, Mato, Jorge, el supernumerari, Gallardón, Rajoy, més les flors marcides com Ana Botella o el meu tocayo –del llatí: Tu, Caius– Ignacio González, són com els corbs que anuncien la mort de precadàvers que ja puden... No tinc l'esperança que tot acabi amb una victòria efímera d'un nou Front Popular ni la por d'una guerra bèstia com la dels anys 36-39.

Podem dir, tot amb tot, amb l'Espriu: “Canto l'esperança... desesperançadament”. Perquè si trobo el país on vaig néixer anestesiat, especulatiu, mandrós, en molts dels seus teòrics dirigents, alhora crec que les mobilitzacions a favor de la consulta per la independència han aconseguit trencar els motlles de bromur dels partits de tota la vida, qui sap si arnats o únicament rovellats. Qui tingui la barra de dir que representa en un grau notable els que s'han anat manifestant, després de la sentència del 2006 del Tribunal Constitucional, es mereixen, de franc, una prova de polígraf. I dos anys de reclusió preventiva. Com a Madrid, ara que hem vist els efectes sans de les mobilitzacions de la gent de la sanitat –i no només, ni majoritàriament, dels metges–, la dita “Marea Blanca”, en contra de la privatització de la sanitat pública, els signes dels temps ens confirmen que els nous profetes no tenen dret a cotxe oficial ni a llenguatges críptics dels mandarins de la política. “O felix culpa!” Tanta negror també pot augurar “una major naixença”.