El menyspreu

Desenes de milers d'usuaris de Twitter van aconseguir que l'etiqueta #Camachodemanaperdó figurara durant unes hores com la més usada al món sencer. Va ser una resposta indignada però continguda en les formes a les declaracions fetes per la dirigent popular en la convenció barcelonina del PP. Ja ho saben: va dir, pam amunt pam avall, que se sentia com els seus companys de partit se sentien al País Basc mentre ETA disparava. L'afirmació es desqualifica per si sola.

Ahir, però, Alícia Sánchez-Camacho va anar encara un pas més enllà i no es va presentar a la compareixença del Parlament de Catalunya, on havia d'explicar el cas de l'espionatge al restaurant La Camarga. Ni ella ni el seu company en aquest tema, l'expoderós José Zaragoza. La cadira buida davant la comissió era un recordatori gràficament poderós de fins a quin punt el Partit Popular a Catalunya i més concretament la seua dirigent principal han decidit optar per la marginalitat política i social.

És el seu dret, no ens confonguem. Si ella vol ser extraparlamentària té tot el dret del món a intentar-ho. Però sobta i crida molt l'atenció el cinisme amb el qual ho intenta. Perquè tu no pots reclamar respecte i compliment de la llei si tu no la compleixes. Ni pots exigir que es respecten les formes institucionals si tu ets la primera a l'hora de trencar-les. El menyspreu en política sempre acaba passant factura i Alícia Sánchez-Camacho, si és que encara hi és a temps, faria bé d'anar-se'n un cap de setmana a un lloc tranquil a reflexionar. Perquè des de fa mesos el seu comportament personal no està a l'altura del que s'espera d'un polític amb importants responsabilitats i que diu que vol liderar el país.