La farsa

L'actitud de la comunitat internacional reunida a la localitat suïssa de Montreux per intentar trobar un acord polític que posi fi a la tragèdia siriana recorda intensament la posició de les potències mundials durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aleshores, tots proclamaven la neutralitat, però cadascun d'ells ajudava un dels dos bàndols segons els seus interessos. Al final, la força i la puixança dels règims totalitaris va prevaler per damunt de la democràcia i els interessos del poble.

Tot indica que ara, en el cas de Síria, a la comunitat internacional no li importen gens els 130.000 morts ni els dos milions de refugiats que ha ocasionat el conflicte. A tot estirar, els reunits a Montreux han aconseguit només la creació d'un “corredor humanitari” més o menys quimèric que alleugi el patiment de les víctimes.

Mentrestant, Baixar al-Assad i els seus còmplices resten aferrats al poder, quan en realitat haurien de ser morts, en un immerescut exili daurat o reclosos en espera de judici a les cel·les del Tribunal Internacional de l'Haia. El sofriment del poble sirià continua, i no sembla que s'hagi d'aturar en un futur previsible.

Un visitant del castell de Montreux encara hi pot veure, als soterranis, les argolles a les parets d'una cel·la on, a l'edat mitjana, un presoner va passar decennis lligat de mans i peus. No és un lloc agradable. Hi fa molta humitat i, a l'hivern, un fred molt cru. A l'edat mitjana, el menjar a l'abast del presoner devia ser molt dolent. Res a veure amb la deliciosa cuina i els excel·lents vins que Montreux ofereix als turistes actuals.

En aquella cel·la no cap tot un poble, però és allà on la comunitat mundial té tancat, metafòricament, el poble sirià mentre dura la farsa diplomàtica.