#CamachoDemanaPerdó

Alícia Sánchez-Camacho (S-C) té un punt de lloro. Es repeteix. El seu lacrimogen discurs de l'“exclusió” i el “rebuig social” que pateix a Catalunya no és un SOS provocat per la marea sobiranista. És la mateixa exclusió que plorava el 2011 quan el Parlament negociava un consens sobre el pacte fiscal, i la mateixa exclusió que denunciava quan ningú hi comptava per als pactes de govern. Per a la delegada del PP a Catalunya, l'exclusió ha estat sempre la gran coartada de la seva marginalitat en la política catalana. Fins i tot el diccionari és capaç de delatar-la quan matisa que exclusió és l'acció i efecte d'excloure o excloure's d'un lloc, col·lectiu o societat. Vaja, que l'exclusió no és forçosament cosa dels altres; se la pot muntar un mateix. A la carta. Només cal anar als casaments vestit de drag queen, predicar el cristianisme a la gran mesquita de la Meca o canviar el català per l'espanyol al Parlament de Catalunya, per posar tres exemples.

Quan a S-C se li acut relacionar la voluntat de la immensa majoria de catalans de votar en referèndum amb la voluntat de matar d'un grup reduït de terroristes bascos no només s'aparta barroerament de la veritat, sinó que s'exclou de la manera de pensar i sentir del poble català, s'expulsa de la praxi política catalana i se situa voluntàriament davant la porta de sortida d'una societat caracteritzada per la tolerància, el civisme i la democràcia. A S-C ningú la fa fora; ningú li diu com ha de pensar o com ha de sentir-se en relació amb Catalunya. Però ella sap de sobres que la immensa majoria de la població pensa i se sent molt diferent, per exemple sobre la nació catalana, o sobre la consulta, o sobre el model educatiu, o sobre l'Estatut que ella i els seus van esbotzar per sobre del Parlament i dels ciutadans catalans.

“Exclusiooó!”, “exclusiooó!”... com els lloros, però amb mala llet i una dosi inacabable de cinisme.